Quan el telèfon va arribar a Terrassa: del “tomaveu” a la Telefònica del carrer Sant Pere
L’acta municipal de 1883 confirma els primers passos d’una tecnologia que canviaria per sempre la manera de comunicar-se
Abans que el telèfon fos un objecte quotidià, a Terrassa ja apareixia en una acta municipal de 1883 amb un nom gairebé oblidat: “telèfon o tomaveu”. Aquella expressió, escrita en un document de l’Ajuntament, marca un dels primers moments en què la ciutat començava a imaginar que la veu podia viatjar per un fil.
Avui el telèfon és tan present en la nostra vida que gairebé ha deixat de semblar un invent. El portem a la butxaca, hi llegim notícies, hi fem fotografies, hi escoltem la ràdio, hi mirem vídeos i, de tant en tant, encara hi parlem. Però hi va haver un temps en què la simple idea de comunicar dues cases a distància semblava una raresa tècnica, una extravagància o fins i tot una despesa difícil de justificar.
A Terrassa, la història del telèfon no comença amb grans centrals, aparells domèstics o línies perfectament organitzades. Comença molt abans, amb una acta municipal, una petició particular, un tub subterrani, uns fils, un “telèfon o tomaveu” i una ciutat que encara no sabia fins a quin punt aquella novetat canviaria la seva manera de treballar i relacionar-se.
Baltasar Ragon va recollir aquesta història amb una minuciositat molt valuosa. Però ara, gràcies a l’acta de l’Ajuntament del 23 d’agost de 1883, podem anar un pas més enllà: podem verificar documentalment el moment en què el telèfon entra per primera vegada en la discussió municipal terrassenca.
No ho fa com una comoditat domèstica.
Ho fa com una possibilitat tècnica, comercial i urbana.
El telèfon arribava a Terrassa abans de ser normal. Abans de ser popular. Abans fins i tot que molts entenguessin per a què podia servir.
23 d’agost de 1883: el primer rastre municipal del telèfon
L’acta municipal del 23 d’agost de 1883 és una peça clau per entendre l’arribada del telèfon a Terrassa.
La sessió recull una instància de José Vallhonrat, que demanava permís per obrir una rasa des de la seva casa del carrer Major, número 3, fins al número 8 de la Plaça, on volia muntar un altre establiment.
A simple vista podria semblar una petició d’obra menor. Però el contingut és molt més interessant. La rasa no havia de servir només per conduir gas, sinó també per col·locar un tub destinat a passar-hi els fils d’un “telèfon o tomaveu” que permetés posar en comunicació els dos establiments.
Aquest detall és extraordinari.
Terrassa no parla encara d’una xarxa telefònica general, ni d’un servei públic, ni d’un sistema d’abonats. Parla d’una comunicació privada entre dos punts d’un mateix negoci o propietat. El telèfon apareix com una eina pràctica per connectar espais propers dins la ciutat.
La modernitat, sovint, no arriba amb grans discursos.
Arriba amb una rasa oberta al carrer.
La Plaça Major era encara un dels espais centrals de la vida administrativa, comercial i quotidiana de la Terrassa antiga.
Un “telèfon o tomaveu”: quan encara no sabíem ni com anomenar el futur
La fórmula que apareix a l’acta —“telèfon o tomaveu”— és molt reveladora.
Ens mostra un moment en què la tecnologia encara no tenia una presència consolidada en el llenguatge quotidià. El telèfon era prou nou perquè calgués explicar-lo, comparar-lo o acompanyar-lo d’una altra paraula que ajudés a entendre’n la funció.
“Tomaveu” remet a la idea de portar, conduir o transmetre la veu. És una expressió gairebé intuïtiva, pròpia d’un temps en què el concepte encara no estava plenament fixat.
Aquesta vacil·lació lingüística és preciosa. Ens permet veure el naixement d’un invent no només com a fet tècnic, sinó també com a fet cultural. Abans que una tecnologia esdevingui quotidiana, la ciutat ha d’aprendre a anomenar-la.
Terrassa començava a posar paraules a una cosa que encara semblava gairebé màgica: fer viatjar la veu per un fil.
La visita d’una societat francesa de telegrafia telefònica
La mateixa acta municipal aporta una segona informació molt important.
L’alcalde explica que havia rebut la visita d’un representant de la Sociedad Anónima de la Telegrafía Telefónica, domiciliada a França. Aquest delegat volia conèixer les condicions que Terrassa podia oferir per establir línies telefòniques particulars.
Això situa la ciutat dins un context molt més ampli. El telèfon no era només la inquietud d’un particular com Vallhonrat. També hi havia empreses i societats interessades a explorar el mercat de les comunicacions modernes.
La resposta municipal, però, mostra prudència. L’Ajuntament no tenia encara antecedents suficients ni disposicions concretes sobre aquella matèria. Per això el tema es traslladà a la Comissió de Foment, perquè estudiés el cas.
Aquest pas és molt significatiu.
El telèfon entrava a l’Ajuntament com un assumpte nou, sense normativa clara, sense experiència prèvia i amb la necessitat d’entendre què implicava obrir carrers, passar fils, comunicar establiments i permetre línies particulars.
La ciutat industrial intuïa el futur, però encara no tenia el manual d’instruccions.
Terrassa davant una tecnologia desconeguda
La Terrassa de 1883 era una ciutat en transformació. La indústria tèxtil, els vapors, les fàbriques i el creixement urbà estaven canviant profundament el seu paisatge.
Però una ciutat industrial no es modernitza només amb màquines de vapor o telers. També necessita comunicació. Necessita avisar, coordinar, negociar, encarregar, respondre i transmetre informació amb rapidesa.
El telèfon arribava precisament per això.
No era encara un aparell pensat perquè les famílies parlessin llargues estones. Era, sobretot, una eina per al comerç, la indústria i l’administració. Servia per escurçar distàncies dins la mateixa ciutat i, més endavant, per connectar Terrassa amb altres poblacions.
Aquesta és una de les claus del tema: el telèfon no va entrar a Terrassa com un luxe sentimental, sinó com una promesa d’eficiència.
Però tota promesa tecnològica necessita creients.
I aquí apareix un nom fonamental.
El telèfon arribava en una ciutat que ja no era una vila quieta, sinó una Terrassa en expansió industrial i urbana.
Francesc Giralt i el micròfon de Sant Pau
Pocs dies després d’aquella acta municipal, el 26 de setembre de 1883, Ragon situa un altre episodi decisiu: les proves de Francesc Giralt.
Giralt instal·là a casa seva, al carrer de Sant Pau, número 12, un micròfon construït per la casa Breguet de París. L’aparell era similar al telèfon i podia comunicar dependències interiors, permetent transmetre sons d’un punt a un altre.
Ragon recull un detall magnífic: amb aquell sistema es podia sentir el tic-tac d’un rellotge de butxaca, fins i tot amb una distància considerable de fil.
La imatge és molt potent.
En una ciutat plena de soroll industrial, algú descobria que un so tan petit com el batec d’un rellotge podia viatjar per un cable.
Francesc Giralt no apareix només com un curiós. Apareix com un pioner. Un home que va entendre molt aviat que aquella tecnologia tenia futur.
Quan molts encara no hi creien
Una de les parts més interessants del relat de Ragon és la resistència inicial que provocà el telèfon.
Avui ens sembla evident que una ciutat industrial necessitava una comunicació ràpida. Però en aquell moment no tothom ho veia així. Alguns industrials consideraven que el telèfon era una despesa inútil, una extravagància o una moda passatgera.
Ragon explica que, durant anys, Francesc Giralt fou pràcticament l’únic terrassenc que treballà de manera constant perquè el telèfon es portés a terme. I que fins i tot hagué d’escoltar comentaris de menyspreu d’alguns industrials que no entenien la utilitat d’una instal·lació particular.
Aquest punt és molt revelador.
La modernitat no sempre arriba envoltada d’aplaudiments. Sovint arriba primer envoltada de dubtes, burles i resistències.
El telèfon, abans de ser imprescindible, semblava prescindible.
El primer timbre elèctric: una ciutat que començava a sonar diferent
El relat de Ragon també recull un petit avenç que ajuda a entendre el canvi tecnològic del moment.
El primer timbre elèctric del sistema que s’utilitzava a les portes d’entrada fou col·locat el març de 1884 a la vidriera de la casa del rellotger Salvador Arch, al carrer de la Fontvella, número 88 bis.
Pot semblar un detall menor, però no ho és.
El timbre elèctric forma part del mateix canvi de mentalitat. La ciutat començava a acostumar-se als fils, als contactes, als senyals instantanis i a les noves formes de comunicació elèctrica.
Abans que la veu viatgés amb normalitat pel telèfon, la ciutat ja començava a experimentar amb petits avisos elèctrics.
Terrassa començava a sonar diferent.
Aquest canvi també forma part d’una Terrassa que, a finals del segle XIX, començava a incorporar l’electricitat, els timbres, els fils i nous sistemes de comunicació urbana.
Els industrials demanen una xarxa telefònica privada
El 24 d’octubre de 1883, alguns industrials sol·licitaren al Director General de Telèfons autorització per instal·lar una xarxa telefònica de caràcter privat i local.
La idea era clara: una xarxa destinada a facilitar les relacions comercials i industrials de la ciutat dins un radi aproximat d’un quilòmetre.
Aquest plantejament explica molt bé la primera funció del telèfon. No es pensava encara en una xarxa popular i universal. Es pensava en fàbriques, despatxos, encàrrecs, gestions i comunicacions comercials.
El telèfon era, inicialment, una eina de treball.
L’Institut Industrial també entrà en aquesta qüestió. La seva Junta Directiva reclamava que es reconeguessin els avantatges del telèfon i demanava que s’instal·lés a Terrassa un servei telefònic interurbà.
L’Ajuntament assumí el propòsit i acordà enviar una instància a la superioritat. També es nomenà Francesc Giralt com a concessionari, si la petició prosperava.
Però la Direcció General de Comunicacions negà el permís.
El futur havia trucat a la porta, però l’administració encara no l’obria del tot.
Sabadell s’avança i Terrassa queda a l’espera
El relat de Ragon deixa entreveure una comparació incòmoda: mentre Terrassa avançava amb prudència, Sabadell es movia amb més decisió.
Els sabadellencs, amb Joan Sellarès al capdavant, treballaren fins a obtenir una central telefònica. Terrassa també sol·licità el servei, però ja no hi fou a temps de tenir una central pròpia en aquell primer moment.
La Direcció General comunicà que només podia instal·lar-se a Terrassa una sucursal de la Central de Sabadell.
Aquest fet és molt interessant. Terrassa, ciutat industrial potent, no sempre arribà primera a tots els processos de modernització. En el cas del telèfon, la iniciativa de Francesc Giralt i dels sectors favorables no fou suficient per vèncer de seguida els recels, els tràmits i la lentitud institucional.
La ciutat que fabricava i creixia encara havia d’aprendre a comunicar-se amb rapidesa.
1891: les condicions per tenir telèfon
El 24 de setembre de 1891, l’Institut Industrial rebé del concessionari de Sabadell, Pere Beldós, unes propostes per instal·lar el telèfon a Terrassa.
Les condicions eren exigents. El concessionari demanava com a garantia un mínim de 80 abonats durant cinc anys.
Els preus també mostren que el telèfon era encara un servei selectiu:
- una estació particular costava 360 pessetes anuals;
- cada estació afegida tenia un cost complementari;
- les estacions compartides tenien tarifes específiques;
- casinos i societats pagaven 250 pessetes;
- les dependències de l’Estat o del Municipi tenien una rebaixa del 40%.
Tot plegat demostra que el telèfon no va néixer com un servei popular. Era car, restringit i pensat sobretot per a empreses, institucions i particulars amb capacitat econòmica.
La comunicació instantània començava sent un privilegi.
La subcentral del carrer de la Fontvella
En sessió del 29 d’octubre de 1891, el regidor Joan Germain proposà instal·lar la subcentral telefònica a la caserna de la Guàrdia Civil, situada al carrer de Mas Adei, número 30.
Però finalment s’acceptà la proposta de Pelegrí Matallonga, representant de Pere Beldós, que oferí una casa al carrer de la Fontvella, número 65, espai on posteriorment hi hauria La Cuina Moderna.
L’acta municipal del 29 d’octubre de 1891 permet confirmar documentalment aquest moment. En aquella sessió apareix una instància presentada per Pelegrí Matallonga, en representació de Pedro Beldós, veí de Barcelona i concessionari de la xarxa telefònica. La petició demanava autorització per fer obres de reforma en un edifici que feia cantonada amb el carrer de Sant Francesc i que estava assenyalat amb el número 65 del carrer de la Fontvella, on es volia instal·lar l’estació telefònica.
Aquest detall és molt valuós perquè situa físicament el naixement del servei telefònic terrassenc. El telèfon deixava de ser només una idea, una prova tècnica o una aspiració industrial: començava a tenir una adreça concreta dins la ciutat.
L’Ajuntament acceptà aquesta última proposta i el servei començà el 1 de gener de 1892.
La primera fàbrica que s’abonà al telèfon fou la casa Pedrosa, instal·lada al Vapor Busquets, actual Central Elèctrica. El primer particular fou Francesc Giralt, que vivia al carrer de la Fontvella, número 90.
No deixa de ser significatiu que Giralt aparegui al principi i també en aquest moment clau. Havia defensat l’invent quan molts el veien inútil i finalment acabava figurant entre els primers abonats particulars.
La seva insistència havia tingut sentit.
Telefonar a Barcelona no era tan senzill
Un altre detall sorprenent és que, des de Terrassa, no es podia comunicar directament amb Barcelona.
Per fer-ho, calia comunicar primer amb Montcada, on hi havia un telèfon gestionat per Pere Valls, que transmetia la comunicació cap a Barcelona i a la inversa.
Aquest sistema havia estat autoritzat el 28 d’abril de 1896, però al juliol del mateix any li foren prohibides diverses conferències. Segons Ragon, l’ordre de prohibició es justificava perquè aquell procediment perjudicava els ingressos del telègraf.
Aquest episodi és molt revelador.
El telèfon no només havia de lluitar contra la incredulitat local. També havia de competir amb el sistema de comunicacions anterior.
El telègraf no desapareixia sense resistir.
El sistema de conferència: esperar per poder parlar
Els primers anys del telèfon no s’assemblaven gens a l’ús immediat que coneixem avui.
Les trucades no eren directes. Funcionaven amb el sistema de petició de conferència. Calia demanar la comunicació, esperar torn i confiar que l’operadora pogués establir el contacte.
Les tarifes eren cares. Cada minut o fracció podia tenir un cost elevat, i alguns abonaments es contractaven per franges concretes de temps.
No es parlava quan es volia, sinó quan el sistema ho permetia.
Aquest detall desfà la imatge actual del telèfon com a immediatesa absoluta. El telèfon va néixer com una promesa de rapidesa, però en els seus primers temps encara exigia paciència.
1909: una nova etapa al carrer de Sant Pere
El juny de 1909, la subcentral del carrer de la Fontvella es traslladà al carrer de Sant Pere, número 43, on començà una nova etapa del servei.
La imatge del carrer Sant Pere l’any 1925 permet posar rostre urbà a aquesta nova etapa del servei telefònic. Ja no parlem només d’actes municipals, concessions o tarifes: el telèfon començava a tenir presència física dins la ciutat, amb un edifici reconeixible i integrat en un dels carrers més importants de Terrassa.
En aquell moment, Terrassa comptava amb 260 abonats. Els particulars pagaven 22 pessetes d’abonament trimestral, i els industrials 25 pessetes.
El servei el feien quatre telefonistes a la xarxa urbana i una a la interurbana.
Aquestes dades ens permeten veure com el telèfon ja havia deixat de ser una extravagància. Continuava sense ser universal, però començava a formar part de la infraestructura quotidiana de la ciutat.
Les centraletes, les telefonistes i els abonats configuraven una nova geografia invisible de Terrassa: una xarxa de veus que començava a unir fàbriques, cases, oficines i institucions.
1920: les tarifes i la pèrdua d’abonats
Segons Ragon, el funcionament dels telèfons seguí normalment a Terrassa fins a primers de juny de 1920, quan la companyia anuncià un fort augment de tarifes.
La conseqüència fou molt clara: els 1.100 abonats que hi havia a Terrassa es reduïren a menys de 600.
Aquest episodi mostra fins a quin punt el telèfon ja era important, però també fràgil. La ciutat l’havia incorporat, però el preu continuava condicionant-ne l’ús.
El telèfon havia passat de curiositat a necessitat, però encara no era un servei plenament popular ni assequible.
Una història de fils, veus i modernitat
La història del telèfon a Terrassa és la història d’un canvi profund.
No comença amb una gran inauguració espectacular, sinó amb petites proves, peticions municipals, experiments particulars, permisos denegats i persones que cregueren en l’invent quan encara semblava inútil.
El telèfon transformà la manera de treballar, de comerciar, de gestionar i de relacionar-se. Però abans d’arribar a ser una eina quotidiana, hagué de convèncer una ciutat que encara no sabia fins a quin punt necessitaria comunicar-se amb rapidesa.
José Vallhonrat, Francesc Giralt, Joaquim Marinel·lo, Salvador Arch, Joan Germain, Pere Beldós, Pelegrí Matallonga o Pere Valls formen part d’aquesta primera història telefònica de Terrassa.
Alguns hi apareixen com a pioners. Altres com a gestors. Altres com a intermediaris d’un sistema que encara s’estava inventant.
Tots formen part d’un moment en què la ciutat començava a escoltar el futur.
Com havia passat amb les galeres abans del ferrocarril, el telèfon també canviaria la manera com Terrassa entenia la distància.
Epíleg: quan sentir una veu llunyana semblava màgia
Avui, parlar amb algú a l’altra punta del món ens sembla normal. Sovint ho fem sense pensar-hi. Però a finals del segle XIX, sentir una veu o un so a distància era gairebé una experiència màgica.
A Terrassa, el telèfon entrà primer com una possibilitat administrativa i una curiositat tècnica, i acabà convertint-se en infraestructura urbana.
Entre una cosa i l’altra hi hagué anys d’esforços, recels, tràmits, proves i insistència.
La ciutat industrial entenia molt bé la força del vapor, dels telers i de les fàbriques. Però encara havia d’aprendre la força d’una altra energia: la de la comunicació immediata.
El telèfon no només portà veus.
Portà una nova manera d’entendre el temps.
I Terrassa, a poc a poc, començà a parlar amb el futur.
Fonts de treball
Aquest article parteix principalment del text de Baltasar Ragon, El telèfon a Terrassa, que recull amb detall els primers passos del servei telefònic a la ciutat.
Joaquim Verdaguer també va recollir en un article divulgatiu les beceroles del telèfon a Terrassa i el context dels primers serveis telefònics.
Les beceroles del telèfon a Terrassa
També s’han consultat dues actes municipals de l’Ajuntament de Terrassa que permeten reforçar documentalment el relat:
- Acta municipal del 23 d’agost de 1883, on apareix la petició de José Vallhonrat per obrir una rasa destinada, entre altres usos, a passar els fils d’un “telèfon o tomaveu”, i on també es fa constar la visita d’un representant de la Sociedad Anónima de la Telegrafía Telefónica, domiciliada a França.
- Acta municipal del 29 d’octubre de 1891, on es documenta la instància presentada per Pelegrí Matallonga, en representació de Pedro Beldós, per fer obres de reforma en l’edifici del carrer de la Fontvella, número 65, destinat a acollir l’estació telefònica.
Finalment, s’han tingut en compte materials divulgatius posteriors sobre els primers serveis telefònics entre Barcelona, Sabadell i Terrassa, especialment per contextualitzar el sistema de conferències, les tarifes i l’evolució del servei durant les primeres dècades del segle XX.
