Quan les notícies arribaven a Terrassa amb mules, cartes i telègraf
De l’oficina del carrer de la Societat al telègraf de l’Estació del Nord, els primers carters i les postals que portaven Terrassa més enllà de la ciutat
El telègraf a Terrassa va marcar un abans i un després en la manera com la ciutat es comunicava amb l’exterior, molt abans de l’arribada del telèfon.
Abans que el telèfon entrés a les cases, abans que una trucada permetés sentir una veu a distància i molt abans que els missatges viatgessin en segons, Terrassa ja havia començat una altra revolució silenciosa: la de les comunicacions.
El telègraf i els correus van transformar la manera com la ciutat es relacionava amb el món exterior. No eren simples serveis administratius. Eren eines de modernitat, instruments de comerç, de contacte familiar, d’informació ràpida i de vida quotidiana.
En una Terrassa que creixia industrialment, comunicar-se millor era una necessitat. Les fàbriques, els industrials, els comerciants i els veïns necessitaven enviar notícies, rebre encàrrecs, moure cartes, confirmar operacions, avisar familiars i mantenir contacte amb Barcelona, Manresa i altres punts del territori.
Baltasar Ragon va recollir aquesta història a partir de les dades que li permetien reconstruir l’evolució del correu i del telègraf a Terrassa. El seu relat no fixa l’origen absolut del servei postal a la ciutat, però sí permet seguir-ne alguns moments clau des de mitjan segle XIX.
Aquesta és la història d’una Terrassa que encara no parlava per telèfon, però que ja volia comunicar-se més de pressa.
Abans del telègraf: el temps lent de les cartes
Abans que el telègraf arribés a Terrassa, la ciutat ja disposava d’un servei de correus, però tot indica que era encara modest, personalitzat i molt lluny de l’organització postal que coneixeríem després. No podem fixar amb seguretat, a partir de la informació disponible, la data exacta d’inici d’aquest servei a la ciutat. El que sí sabem, gràcies al relat de Baltasar Ragon, és que durant molts anys el correu va estar a càrrec d’un sol home.
Aquest detall és important perquè ens situa davant una Terrassa anterior a les grans infraestructures de comunicació. Les cartes no formaven part encara d’una xarxa urbana ben organitzada, amb diverses oficines, carters, bústies i administradors. El servei depenia molt més de persones concretes, de trajectes irregulars, de l’arribada de correspondència per camins i de la capacitat d’un repartidor per fer arribar les cartes als veïns.
Ragon recorda que l’últim d’aquests responsables del qual es tenia memòria era el farmacèutic Joan Baptista Rovira i Girbau, que, a més d’exercir la medicina, repartia les cartes a domicili. Aquesta imatge ens parla d’una ciutat encara petita en les seves estructures de comunicació, on una mateixa persona podia combinar oficis i responsabilitats que avui ens semblarien completament separades.
El 26 de setembre de 1844, Joan Baptista Rovira fou substituït per Gabriel Roca, conegut popularment com el Bieló. Aquesta és la primera data concreta que ens permet seguir amb més precisió l’evolució del servei postal terrassenc dins aquest relat.
Segons Ragon, Gabriel Roca repartia —o feia repartir— les cartes, però la majoria de vegades les feia deixar a casa seva. El servei era irregular, especialment quan la correspondència arribava per mitjà de caixes portades per mules procedents de Manresa.
Aquesta escena és molt reveladora: una Terrassa que començava a créixer, però que encara depenia d’un sistema de comunicació lent, fràgil i gairebé domèstic. Abans que la informació viatgés pels fils del telègraf, les notícies arribaven a pas de mula, per camins, per mans conegudes i amb una regularitat que no sempre estava garantida.
Per això, quan més endavant la ciutat reclamà el telègraf, no ho feia només per fascinació davant una nova tecnologia. Ho feia perquè venia d’un món on comunicar-se era encara lent, incert i massa dependent de les distàncies.
Abans que el telègraf accelerés les comunicacions, el transport de persones, cartes i encàrrecs depenia encara de sistemes més lents, com les galeres i altres formes de mobilitat tradicional.
les galeres a Terrassa
1865: el primer telègraf al carrer de la Societat
La primera gran fita arribà el 5 d’octubre de 1865, quan es va instal·lar a Terrassa una estació telegràfica al carrer de la Societat, número 24.
Aquell fet marcava un canvi profund. El telègraf elèctric permetia enviar missatges a distància mitjançant codis, especialment el sistema Morse, basat en punts i ratlles. Allò que abans depenia d’un viatge, d’un carter o d’una carta podia circular ara per una xarxa de fils.
Per a una ciutat industrial com Terrassa, aquest avenç tenia una importància enorme. El telègraf no era només una curiositat tècnica. Era una eina de competitivitat. Permetia agilitzar informacions comercials, industrials, polítiques i personals.
La Terrassa dels vapors i de les fàbriques necessitava estar connectada.
No bastava produir.
Calía comunicar-se.
Les revoltes de 1867 i 1868: un servei interromput
Aquella primera experiència telegràfica, però, no va tenir un camí tranquil.
Durant les revoltes de 1867 i 1868, l’Ajuntament va rebre l’ordre de prohibir l’ús del telègraf per evitar el contacte amb els revoltosos de fora. El telègraf, precisament perquè permetia comunicar-se ràpidament, també era vist com una eina perillosa en moments d’inestabilitat política.
Aquest episodi és molt revelador. Ens mostra que el telègraf no era només tecnologia. Era també poder.
Qui podia comunicar-se ràpidament podia organitzar-se millor, avisar, informar, coordinar i influir. Per això, en temps convulsos, el control de les comunicacions era una qüestió política.
El telègraf connectava.
Però també podia inquietar les autoritats.
Els industrials reclamen el telègraf
Quan els industrials terrassencs ja s’havien acostumat a aquell servei, la seva absència es va fer notar. Segons Ragon, van trobar-lo a faltar i demanaren al Govern que, com a mínim per als seus usos particulars, poguessin utilitzar el telègraf de l’Estació del Nord.
Aquesta petició explica molt bé el paper dels industrials en la modernització de Terrassa. No es tractava només d’instal·lar màquines dins les fàbriques. Calia també tenir comunicacions modernes.
El 28 de novembre de 1867, la Societat pel Foment i Defensa de la Indústria Terrassenca va tornar a demanar la instal·lació del telègraf i acordà nomenar una comissió, formada pels regidors Salvador Ballber i Gabriel Roca, perquè estudiessin l’assumpte i emetessin el dictamen corresponent.
Pocs dies després, el 2 de gener de 1868, els industrials terrassencs s’oferiren fins i tot a pagar els treballs necessaris per instal·lar el telègraf, signant una escriptura governativa.
Aquesta dada és molt important. La ciutat no esperava passivament que la modernitat arribés. La reclamava. I, si calia, una part del món industrial estava disposada a pagar-la.
Les actes municipals confirmen la pressió industrial
La importància que el telègraf tenia per a la Terrassa industrial no queda només recollida en el relat posterior de Baltasar Ragon. Les actes municipals de l’època permeten veure el procés des de dins de l’Ajuntament, en el moment mateix en què la ciutat discutia com recuperar i consolidar aquell servei.
Aquest detall és fonamental. El telègraf no apareix com una simple millora administrativa ni com una novetat tècnica imposada des de fora. Apareix com una necessitat reclamada des del cor econòmic de la ciutat: la indústria.
En la sessió municipal del 28 de novembre de 1867, l’Ajuntament tractà la qüestió del restabliment del telègraf. La referència marginal de l’acta és molt clara: “Se nombra una comisión que entienda en el restablecimiento del telégrafo”. No és una anotació menor. Ens indica que el tema havia arribat al ple amb prou importància per requerir una comissió específica.
Aquesta comissió havia d’estudiar l’assumpte, valorar-ne les condicions i preparar el dictamen corresponent. És a dir, el telègraf deixava de ser una aspiració genèrica per convertir-se en un afer municipal concret, amb noms, responsables i tramitació.
El context ajuda a entendre la urgència. Terrassa ja havia tingut una primera experiència telegràfica l’any 1865, però el servei havia quedat interromput arran de les convulsions polítiques de 1867 i 1868. Per a una vila industrial en expansió, perdre aquella eina de comunicació significava tornar enrere. Els industrials ja havien tastat la rapidesa del telègraf i no volien resignar-se a una comunicació lenta, dependent només del correu, dels recaders o dels desplaçaments físics.
La documentació municipal confirma, per tant, una idea molt poderosa: la modernització de Terrassa no fou només una qüestió de fàbriques, vapors i xemeneies. També fou una lluita per la comunicació ràpida.
Pocs dies després, en la sessió del 2 de gener de 1868, el tema tornà a aparèixer amb més força. L’acta recull una comunicació del Govern Civil relacionada amb la formalització del contracte per a una estació telegràfica de servei limitat. Aquesta expressió és molt significativa, perquè indica que no es tractava encara d’un servei complet i universal com el que avui podríem imaginar, sinó d’una fórmula concreta, probablement condicionada per l’autorització administrativa, les despeses i les possibilitats tècniques del moment.
Però el més rellevant d’aquesta acta és l’oferiment dels fabricants i comerciants. Diversos industrials terrassencs es comprometien a assumir el pagament del possible dèficit que pogués resultar de les despeses d’instal·lació, dels empleats i del funcionament del telègraf elèctric a la vila.
Aquest punt canvia la lectura del procés.
No estem davant una ciutat que simplement demana un servei a l’Estat. Estem davant una ciutat industrial disposada a implicar-se econòmicament perquè aquell servei es faci realitat. Els fabricants i comerciants entenien que el telègraf no era un luxe. Era una eina de treball. Una infraestructura necessària per comprar, vendre, avisar, contractar, rebre ordres, transmetre informacions i mantenir contacte amb altres places comercials.
A finals del segle XIX, la velocitat de la informació podia marcar diferències. Una notícia arribada abans podia tenir valor econòmic. Una ordre comercial enviada amb rapidesa podia evitar pèrdues. Una comunicació urgent podia condicionar decisions empresarials. En aquest sentit, el telègraf era per a la Terrassa industrial una peça tan estratègica com ho podien ser els camins, el ferrocarril o l’abastiment d’aigua.
Les actes també mostren una Terrassa amb una burgesia industrial molt conscient dels seus interessos. La Societat pel Foment i Defensa de la Indústria Terrassenca no actuava només com a entitat de representació econòmica, sinó com a motor de pressió davant l’Ajuntament i les autoritats superiors. El seu objectiu era clar: dotar la vila dels instruments necessaris per competir i connectar-se millor.
Aquesta pressió industrial encaixa perfectament amb la trajectòria de la ciutat. Terrassa no volia quedar aïllada. Necessitava estar en contacte amb Barcelona, amb altres centres comercials, amb proveïdors, clients i institucions. El telègraf permetia escurçar distàncies en un temps en què cada hora podia tenir importància.
Per això, la discussió municipal de 1867 i 1868 no és un simple episodi tècnic. És una escena molt reveladora de la Terrassa que s’estava formant: una ciutat que entenia que la indústria moderna no podia dependre només de màquines i telers, sinó també de comunicacions ràpides, serveis públics i capacitat d’organització.
El telègraf, en aquest context, fou molt més que un aparell.
Fou una declaració d’intencions.
Terrassa volia produir.
Volia vendre.
Volia saber.
Volia comunicar-se.
I les actes municipals ens permeten veure aquest moment amb una força especial: no com una anècdota, sinó com una decisió de ciutat.
Cal Puig de la Bauma: telègraf i correus al carrer Nou
Restablerta la normalitat i obtingut novament el permís, l’oficina telegràfica s’instal·là al carrer Nou, número 6, als baixos d’una casa coneguda com Cal Puig de la Bauma.
Aquell espai també servia com a central de correus.
La unió de correus i telègraf en un mateix lloc és molt significativa. Ens parla d’un moment de transició en què les comunicacions tradicionals i les modernes convivien. Les cartes seguien essent imprescindibles, però el telègraf començava a representar la rapidesa, la urgència i la nova relació amb el temps.
El carrer Nou es convertia així en un punt de connexió entre dues maneres d’enviar informació: la carta que viatjava físicament i el missatge que circulava pel fil.
Terrassa entrava en una nova etapa.
El carrer del Teatre i els primers administradors
Mig any després, l’oficina de correus es traslladà al carrer del Teatre, número 4. Segons Ragon, aleshores s’hi va posar un administrador amb un sou de 12 rals diaris.
Aquest canvi també comportà que En Bieló deixés de fer de carter. El seu càrrec fou ocupat per Francesc Solà.
La professionalització del servei és evident. El correu deixava de dependre tant d’una figura gairebé personal i començava a adquirir una estructura més formal. Administradors, sous, oficines i nous responsables indiquen que Terrassa ja necessitava un servei més estable i organitzat.
Una ciutat que creixia no podia dependre només de la bona voluntat o de la irregularitat d’un repartidor.
Necessitava servei públic.
Necessitava horaris.
Necessitava estructura.
Gavatxons, Sant Pere i Sant Antoni: oficines que canviaven de lloc
L’any 1872, correus i telègrafs es van tornar a instal·lar junts al carrer de Gavatxons, número 20, al mateix local on Tomàs Rovira i Brusi tenia la farmàcia.
Poc després, el telègraf es traslladà al carrer de Sant Pere, número 39. Durant l’any 1873, passà al carrer de Sant Antoni, número 36, en una casa coneguda com Cal Feliu de les Premses.
El 15 de juliol de 1880, correus i telègrafs es tornaren a ajuntar, aquesta vegada al carrer de Sant Antoni, número 64.
Aquesta successió de trasllats pot semblar una simple llista d’adreces, però explica una ciutat que encara estava buscant la ubicació adequada per als seus serveis. Les oficines canviaven de lloc, s’ajuntaven, se separaven, tornaven a coincidir i s’adaptaven a les necessitats d’una Terrassa que creixia ràpidament.
Cada trasllat ens parla d’una ciutat en moviment.
Una Terrassa que encara estava organitzant els seus serveis moderns.
1881: una bústia a l’Estació del Nord
L’any 1881 es va acordar posar una bústia a l’Estació del Nord per recollir correspondència.
Aquest detall, aparentment menor, té molt valor. L’estació era un punt de connexió fonamental amb l’exterior. Situar-hi una bústia significava adaptar el correu a la mobilitat ferroviària i a les noves formes de circulació de persones, mercaderies i informació.
El ferrocarril i el correu es reforçaven mútuament.
Allà on arribaven trens, també arribaven cartes.
Allà on sortien viatgers i mercaderies, també podia sortir correspondència.
Ragon assenyala que en aquell moment ja feien el servei dos carters: Josep Solà i Vicens Iranzo.
La Terrassa de finals del segle XIX ja no era aquella ciutat on un sol home podia assumir tot el repartiment. La ciutat necessitava més mans, més punts de recollida i una xarxa més eficient.
Sant Pau, Fontvella i Sant Jaume: el telègraf en la ciutat moderna
L’any 1891, les oficines es traslladaren al carrer de Sant Pau, número 25 bis. El 1901, passaren al carrer de la Fontvella, número 127.
La Fontvella era ja un carrer important dins la vida urbana terrassenca. Que el telègraf i els correus apareguin vinculats a aquest espai ajuda a entendre com els serveis de comunicació s’anaven situant en zones cada vegada més centrals i representatives.
L’any 1905, la secció de correus es tornà a separar de la de telègrafs i s’instal·là al carrer de Sant Josep, número 22. La secció de telègraf continuà al mateix lloc fins a l’any 1923, quan es traslladà al carrer de Sant Jaume, número 50.
Aquesta cronologia mostra que les comunicacions ja eren una part estable de la ciutat. Les oficines podien canviar de lloc, però el servei formava part de la vida quotidiana.
Terrassa ja no podia entendre’s sense correus.
Ni sense telègraf.
Correus al carrer del Nord
El mes de setembre de 1911, els correus van ser traslladats al carrer del Nord, número 74, on prestaven servei un administrador i sis carters.
Ragon afegeix que, en el moment en què escrivia, el servei comptava amb un administrador, 11 carters i 12 bústies distribuïdes per la ciutat per a la recollida de correspondència.
Aquest final de trajecte és molt expressiu. En poques dècades, Terrassa havia passat d’un servei gairebé personal, amb un sol repartidor, a una xarxa postal molt més extensa.
El correu s’havia escampat per la ciutat.
Ja no era només una oficina.
Era un servei present als carrers.
Amb carters.
Amb bústies.
Amb administració.
Amb rutina urbana.
Les postals: quan Terrassa també viatjava en imatges
A començaments del segle XX, el correu no transportava només cartes, avisos, documents o comunicacions comercials. També feia circular imatges de la ciutat.
Les targetes postals terrassenques, molt presents entre 1900 i 1920, convertiren Terrassa en un territori visual que podia viatjar més enllà dels seus carrers. Les postals mostraven places, fàbriques, edificis, carrers, monuments, passeigs i escenes urbanes. Eren record, missatge i aparador alhora.
En una ciutat que creixia industrialment i volia projectar-se a l’exterior, la postal es convertí en una manera senzilla però molt efectiva de dir: aquesta és Terrassa.
La publicació Terrassa: territori postal. Les targetes postals terrassenques (1900-1920) recorda precisament aquest valor. Les postals no eren només objectes bonics o records familiars. També ajudaven a difondre una imatge de ciutat moderna, activa i orgullosa de la seva transformació.
Aquest món postal complementa perfectament la història dels correus i del telègraf.
Mentre el telègraf accelerava la informació urgent, les cartes i les postals mantenien viva una comunicació més personal, quotidiana i visual.
Terrassa no només enviava paraules.
També enviava imatges d’ella mateixa.
La publicació Terrassa: territori postal. Les targetes postals terrassenques (1900-1920) permet contextualitzar el paper de les postals en la projecció visual de la ciutat.
Terrassa: territori postal
El telègraf com a precedent del telèfon
La història del telègraf a Terrassa també ens ajuda a entendre millor l’arribada posterior del telèfon.
Abans que la veu pogués viatjar per un fil, ja hi viatjaven missatges codificats. Abans que una conversa fos possible a distància, el telègraf havia acostumat la ciutat a la idea que la informació podia circular ràpidament sense necessitat de desplaçar físicament una persona o una carta.
El telègraf va canviar la relació amb el temps.
El telèfon canviaria després la relació amb la veu.
Tots dos formen part d’una mateixa història: la de la Terrassa que volia reduir distàncies, accelerar decisions i connectar-se millor amb el món.
Per això, el telègraf no és només una etapa tècnica superada.
És una peça clau en la modernització de la ciutat.
Aquesta evolució ajuda a entendre millor l’arribada posterior del telèfon a Terrassa, quan la ciutat va passar del missatge codificat a la veu a distància.
l’arribada del telèfon a Terrassa
Una ciutat que necessitava comunicar-se
Quan mirem aquesta història en conjunt, entenem que el telègraf i els correus no van ser serveis menors.
Eren part de la infraestructura invisible de la Terrassa industrial.
Les fàbriques necessitaven informació.
Els comerciants necessitaven resposta.
Les famílies necessitaven cartes.
Els viatgers necessitaven punts de contacte.
Els industrials necessitaven rapidesa.
I la ciutat necessitava sentir-se connectada.
La modernitat no va arribar només amb vapors, xemeneies, carrers nous o edificis públics. També va arribar amb oficines de correus, fils telegràfics, bústies, carters i missatges que travessaven distàncies.
Terrassa es va fer moderna també comunicant-se.
La necessitat de comunicar-se no era només telegràfica o postal: també formava part d’una xarxa més àmplia de camins, carreteres i connexions amb la comarca.
camins veïnals de Terrassa
Epíleg: quan esperar una carta també era esperar el món
Avui costa imaginar una ciutat pendent d’una carta, d’un telegrama o d’un carter. Vivim envoltats de missatges immediats, trucades, notificacions i pantalles. Però durant dècades, una carta podia canviar un dia. Un telegrama podia portar una notícia urgent. Una postal podia enviar una imatge de Terrassa a algú que era lluny.
El telègraf i els correus ens recorden una ciutat amb un altre ritme.
Un temps en què comunicar-se exigia oficines, fils, carters, bústies, espera i confiança.
Però també ens recorden una cosa molt actual: tota ciutat que vol créixer necessita connectar-se.
Terrassa ho va entendre aviat.
Primer amb cartes.
Després amb telègraf.
Més tard amb telèfon.
I sempre amb la mateixa voluntat de fons: no quedar-se aïllada.
Perquè una ciutat no només es construeix amb carrers, fàbriques i cases.
També es construeix amb les notícies que envia i amb les que espera rebre.
Fonts documentals i de treball
Aquest article parteix del text de Baltasar Ragon dedicat a “El telègraf i els correus”, on es recullen les principals dades sobre la instal·lació del telègraf a Terrassa, l’evolució de les oficines de correus i telègrafs, els primers responsables del servei postal, els trasllats d’oficines i la consolidació del repartiment postal a la ciutat.
Com a documentació municipal de suport, s’han consultat les actes de l’Ajuntament de Terrassa del 28 de novembre de 1867 i del 2 de gener de 1868. La primera permet confirmar que el consistori tractà el restabliment del telègraf i acordà nomenar una comissió específica per estudiar l’assumpte. La segona recull la comunicació del Govern Civil relativa a la formalització del contracte per a una estació telegràfica de servei limitat, així com l’oferiment de fabricants i comerciants per assumir les despeses vinculades a la instal·lació i funcionament del telègraf elèctric a la vila.
També s’ha tingut en compte la publicació Terrassa: territori postal. Les targetes postals terrassenques (1900-1920), editada per l’Arxiu Municipal de Terrassa l’any 2009, com a suport contextual per entendre el paper de les postals en la projecció visual de la ciutat i en la cultura postal terrassenca de començaments del segle XX.
Com a referència complementària, s’ha consultat material divulgatiu sobre el telègraf a Terrassa, especialment per contrastar la data de la primera instal·lació telegràfica de 1865, la interrupció del servei durant les revoltes de 1867 i 1868, i la posterior evolució de les comunicacions locals abans de l’arribada del telèfon.
També s’ha consultat la cartografia històrica disponible a l’Arxiu Digital de Terrassa, especialment el projecte de la Mina Pública d’Aigües de 1841 i el projecte de fortificació de la vila de 1873.
cartografia històrica de l’Arxiu Digital de Terrassa
