La Terrassa que va arribar de fora: de vila industrial a ciutat obrera
Les dades de Salvador Alavedra i Invers mostren que el creixement de Terrassa entre 1824 i 1924 no s’explica només amb xifres, sinó amb famílies, oficis, procedències i una ciutat que va canviar de pell
Terrassa 1924 Alavedra i Invers observava a partir de les dades de 1824. En només un segle, la ciutat havia multiplicat habitants, havia absorbit Sant Pere, havia crescut al ritme de la indústria i s’havia omplert de famílies vingudes de fora.
Hi ha números que semblen freds fins que els mires de prop.
Un padró d’habitants pot semblar només una relació administrativa. Una suma de caps de casa pot semblar una dada sense emoció. Una llista de procedències pot semblar una simple estadística. Però, quan aquestes xifres parlen d’una ciutat que creix, d’una vila que s’industrialitza i de famílies que arriben per buscar feina, casa i futur, deixen de ser números.
Es converteixen en història.
Això és el que passa amb el treball de Salvador Alavedra i Invers, publicat a l’Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa sota el títol “Dades sobre el creixement de la ciutat de Terrassa — Segles XIX-XX”. El valor d’aquest text no és només que ofereixi dades. El seu interès és que permet veure com Terrassa es va anar omplint de vida nova, de cognoms vinguts d’altres llocs, d’oficis, de famílies i de moviments humans que expliquen molt millor la ciutat que qualsevol postal idealitzada.
Alavedra no ens presenta una Terrassa immòbil. Ens mostra una ciutat en transformació. Una vila que l’any 1824 encara era petita si la comparem amb la ciutat actual, però que ja revelava una realitat sorprenent: bona part dels caps de casa no havien nascut a Terrassa. Un segle després, el 1924, aquella vila s’havia convertit en una ciutat molt més gran, industrial, obrera i diversa.
La conclusió és poderosa: Terrassa no va créixer només perquè hi naixés més gent.
Terrassa va créixer perquè hi arribava gent.
I aquella gent no només omplia padrons. Omplia fàbriques, tallers, carrers, botigues, cases, hortes, vapors i barris sencers.
Salvador Alavedra i la radiografia d’una ciutat en moviment
El treball d’Alavedra té una virtut que el fa especialment valuós: no es queda en la superfície. Parteix de les dades, però no les tracta com una taula morta. Les observa, les comenta, les compara i les projecta sobre la vida real de la ciutat.
Quan parla de caps de casa o família, no està parlant només d’una unitat estadística. Al darrere hi havia famílies senceres, oficis, procedències, condicions socials, migracions interiors i formes d’arrelament.
Aquest és el punt que ens interessa.
Perquè sovint expliquem el creixement de Terrassa a través de grans paraules: indústria, vapors, tèxtil, ferrocarril, urbanització, annexió de Sant Pere. Tot això és cert i imprescindible. Però Alavedra ens obliga a baixar un esglaó més: qui hi havia darrere d’aquell creixement?
Qui vivia a Terrassa?
D’on venien aquelles famílies?
En què treballaven?
Quina proporció havia nascut aquí i quina havia arribat de fora?
Aquestes preguntes converteixen l’estudi en una eina magnífica per entendre la Terrassa real. No només la ciutat dels edificis i dels mapes, sinó la ciutat humana.
La que es va construir amb arribades.
1824: una vila petita que ja mirava cap enfora
Cap a l’any 1824, segons les dades recollides per Alavedra, la vila de Terrassa comptava aproximadament amb 4.195 habitants. Si s’hi afegien els 575 habitants del poble i terme de Sant Pere, el conjunt arribava a uns 4.770 habitants.
La xifra, vista des d’avui, pot semblar modesta. Alavedra mateix deixa entendre que, comparada amb la Terrassa contemporània, gairebé fa somriure. Però no cal mirar-la amb ulls actuals. Cal mirar-la dins el seu temps.
Aquella Terrassa encara no era la gran ciutat industrial que vindria després. Era una vila en procés de transformació, amb una activitat manufacturera i llanera cada vegada més important, però encara envoltada de terres, masies, camps, vinyes, hortes i camins.
La dada més interessant no és només el nombre d’habitants. És la composició d’aquella població.
Alavedra indica que, si transformem les xifres en caps de casa o família, Terrassa vila tenia 786 caps de casa l’any 1824. I aquí apareix la sorpresa: només 157, aproximadament un 20 %, havien nascut a Terrassa. En canvi, 629 caps de família, prop del 80 %, procedien de fora.
Aquest percentatge canvia la mirada.
La Terrassa de 1824 no era una comunitat tancada sobre si mateixa, formada només per famílies locals de tota la vida. Era ja una vila receptora. Una vila que atreia gent. Una vila on moltes famílies havien arribat de poblacions veïnes, de comarques properes o d’altres punts de Catalunya.
Abans que la gran industrialització convertís Terrassa en un pol obrer de primer ordre, la ciutat ja estava acostumada a rebre.
Sant Pere: un món rural al costat de la vila que s’industrialitzava
Les dades sobre Sant Pere de Terrassa ajuden a entendre millor el contrast entre dues realitats molt properes, però socialment diferents.
Alavedra reparteix els 575 habitants aproximats de Sant Pere en diversos grups. Hi havia propietaris, masovers i familiars residents a les cases de pagès, que sumaven uns 185 habitants. També hi havia treballadors que residien en aquestes mateixes cases de pagès o masies, uns 130 habitants més. En conjunt, el món de les masies i del treball rural reunia unes 315 persones.
A més, hi havia unes 250 persones vivint a les cases del carrer Major de Sant Pere, i unes 10 persones vinculades al petit nucli d’habitatges format al voltant de les esglésies.
La imatge que en surt és clara: Sant Pere era encara un espai marcat pel món rural, per les masies, pels masovers, pels treballadors del camp, pels jornalers, pels criats, pels carreters i per una vida molt lligada al territori.
Al costat, Terrassa vila començava a consolidar una altra dinàmica. La indústria de la llana, els tallers, els oficis urbans i el comerç feien que la població tingués un altre ritme.
Sant Pere i Terrassa estaven a tocar.
Però no eren exactament el mateix món.
Aquest contrast és fonamental perquè ajuda a entendre la transformació posterior. Quan Terrassa creix, no només creix sobre un buit. Creix al costat d’un territori que ja tenia vida pròpia, cases, masies, famílies i una estructura social molt diferent de la vila industrial.
El 80 % que venia de fora
La dada més sorprenent de 1824 és, sens dubte, aquesta: de 786 caps de casa o família situats a la vila de Terrassa, 629 procedien de fora, mentre que només 157 havien nascut a la vila.
Alavedra es pregunta per aquesta desproporció. I és una pregunta important. Per què hi havia tanta gent vinguda de fora? Quins moviments havien provocat aquell canvi? Les guerres amb França? Les conseqüències de la postguerra de la Independència? L’inici de la industrialització? L’atracció laboral d’una vila que ja començava a oferir feina?
Probablement no hi ha una sola resposta.
El que sí sembla clar és que Terrassa ja exercia una força d’atracció. La majoria dels arribats provenien de Catalunya i, sobretot, de la província de Barcelona i de poblacions properes. Alavedra recull que, entre els caps de família vinguts de fora, 545 procedien de la província de Barcelona, 17 de Tarragona, 32 de Lleida, 20 de Girona, i petites quantitats d’altres punts, com Castelló, terres castellanes o França.
També cita poblacions d’origen com Sant Pere de Terrassa, Barcelona, Matadepera, Vacarisses, Sabadell, Castellar del Vallès, Monistrol de Montserrat, Olesa de Montserrat, Sant Llorenç Savall, Castellterçol o Esparreguera.
Aquesta llista no és un detall menor.
És una geografia humana.
Ens diu que Terrassa creixia amb gent que arribava de prop, però també amb persones que venien de més enllà. No era encara una gran immigració massiva com la que coneixerien altres dècades, però sí una circulació constant de famílies, treballadors i oficis.
La ciutat futura començava a formar-se amb cognoms vinguts d’altres llocs.
Una vila de llana, tallers, oficis i camps
Alavedra també permet veure què feia aquella gent. La majoria de les famílies treballaven en el ram de la llana, en tots els seus serveis i complements. Però el paisatge laboral era més ampli.
Hi havia tallers de fusteria, sellers, manyans, ferrers, rajolers, treballadors de la construcció, botiguers, forners, ordinaris i altres oficis vinculats al comerç i al transport. També hi havia una quantitat important de famílies pageses, treballadors de la terra i gent dedicada a camps, vinyes, oliverars, hortes i planells cultivats.
Aquesta combinació és molt interessant perquè trenca una imatge massa simple de la Terrassa industrial. La ciutat no va passar de rural a industrial d’un dia per l’altre. Durant molt de temps va conviure tot: la llana, els tallers, els oficis, les hortes, les vinyes, els camps i les masies.
Terrassa es modernitzava, sí.
Però encara trepitjava terra.
I aquesta barreja explica molt bé la seva personalitat. No era només una vila fabril. Tampoc era ja una vila purament pagesa. Era un espai en transició, una localitat que començava a ser coneguda com a vila industrial, però que conservava encara una forta relació amb el territori que l’envoltava.
1924: la ciutat ja havia canviat de mida
Un segle després, cap a 1924, l’escenari era un altre.
Terrassa ja havia absorbit Sant Pere. Aquell món que el 1824 apareixia com una realitat propera però diferenciada formava part ara del conjunt urbà i municipal. La ciutat i el terme sumaven aproximadament 39.000 habitants, segons les dades que Alavedra recull del padró d’aquell any.
També indica que aquests habitants representaven uns 8.930 caps de casa o família.
La comparació amb 1824 és enorme.
De 4.770 habitants entre Terrassa i Sant Pere a uns 39.000 un segle després. De menys d’un miler de caps de casa a gairebé 9.000. El salt no és només quantitatiu. És social, laboral, territorial i urbà.
Però de nou, la dada més interessant no és només el volum.
És l’origen.
D’aquests 8.930 caps de casa, Alavedra assenyala que 2.618, aproximadament un 30 %, ja havien nascut a Terrassa, a Sant Pere o al terme. En canvi, 6.312 caps de casa, al voltant del 70 %, havien vingut de fora.
La proporció havia canviat respecte al 1824, però la idea de fons continuava sent la mateixa: Terrassa seguia sent una ciutat construïda per gent arribada d’altres llocs.
El creixement no era només vegetatiu.
Era migratori.
Era laboral.
Era industrial.
Era humà.
Per entendre millor aquest canvi territorial, també és útil recuperar la història de Terrassa i Sant Pere abans de l’annexió de 1904, quan sortir de Terrassa podia voler dir entrar en un altre municipi.
Terrassa i Sant Pere abans de l’annexió de 1904
D’on venia la Terrassa de 1924?
Les dades de procedència de 1924 són d’una riquesa enorme. Ens permeten veure la ciutat com un mapa d’orígens.
La major part dels caps de casa nascuts fora de Terrassa procedien de Catalunya, amb 4.085 caps de família. Però ja apareixia amb força una geografia molt més àmplia: València, amb 636; Aragó, amb 613; Andalusia, amb 576; Múrcia, amb 135; Lleó, amb 60; Castella la Vella, amb 56; Castella la Nova, amb 42; i quantitats menors procedents de les Illes Balears, Galícia, Navarra, Extremadura, País Basc, Astúries, el Marroc, altres països d’Europa i d’Amèrica.
Aquesta enumeració podria semblar una llista freda, però no ho és.
És la prova que la Terrassa de 1924 ja era una ciutat amb procedències múltiples. Encara amb un pes majoritari català, però amb una presència significativa de famílies arribades d’altres territoris de l’Estat.
Dins de Catalunya, la província de Barcelona continuava tenint el pes més important. Però també hi havia aportacions destacades de Lleida, Tarragona i Girona. D’Aragó destacava especialment Osca. De València, Castelló. D’Andalusia, Almeria. De Múrcia, la mateixa província de Múrcia.
I hi ha un detall que Alavedra subratlla: Barcelona capital aportava uns 264 caps de casa, una xifra que ell mateix considera significativa perquè potser ningú no ho hauria imaginat d’entrada.
Això ens recorda que els moviments humans no sempre responen als tòpics. No només arribava gent de zones rurals llunyanes. També venia gent de Barcelona i d’altres ciutats, viles i pobles molt diversos.
Terrassa era una destinació.
Un lloc on es podia treballar.
Un lloc on començar de nou.
La indústria que ho absorbia gairebé tot
Alavedra assenyala que, el 1924, la indústria tèxtil ocupava una part molt important de la població activa, en totes les seves especialitats. Es treballava a les fàbriques i vapors, però també a casa, repassant i cosint peces. També hi havia indústria del gènere de punt, oficis, comerç, transport, professions liberals i activitats vinculades encara al camp.
Això ens permet veure una Terrassa molt més complexa que la imatge simple d’una ciutat plena de fàbriques.
Sí, la indústria era el motor.
Però al voltant d’aquell motor hi havia una xarxa immensa de feines. Persones que treballaven dins els vapors. Dones que feien feina a casa. Homes dedicats al transport. Comerciants. Botiguers. Paletes. Ferrers. Fusters. Pagesos que encara conreaven hortes i camps. Famílies que combinaven treball industrial i relació amb la terra.
La ciutat industrial no era només fum i telers.
Era també una suma de feines invisibles que sostenien el conjunt.
Aquesta és una de les grans virtuts del text d’Alavedra: recorda que darrere del creixement hi havia oficis, no només censos. I que darrere dels oficis hi havia persones.
Aquesta expansió també es pot llegir en espais com la Rambla primitiva de Terrassa, un antic corredor de riera, indústria, horts i transformació urbana.
la Rambla primitiva de Terrassa
Els cognoms que van fer ciutat
En una de les parts més suggeridores, Alavedra apunta que les dades dels padrons permetrien estudiar molt més que el nombre d’habitants. Permetrien seguir cognoms, noms, oficis, dedicacions, motius familiars, renoms i procedències concretes.
Aquesta idea és preciosa.
Perquè una ciutat no es construeix només amb carrers i fàbriques. També es construeix amb cognoms que arriben, es queden i arrelen. Amb famílies que venen de Vacarisses, d’Olesa de Montserrat, de Reus, de Valls, de Lleida, de Sabadell, de Manresa, de Martorell, d’Almeria, d’Osca, de Castelló o de Barcelona.
Alavedra intueix que darrere d’aquells padrons hi hauria un món sencer per estudiar. I té raó.
Cada cap de casa era una porta.
Cada cognom, una trajectòria.
Cada procedència, una història de moviment.
Potser algú va arribar per treballar en el ram de la llana. Potser una família va venir perquè ja hi havia parents o coneguts. Potser un jove va entrar com a aprenent, mosso o treballador d’una casa. Potser algú va començar en una masia i els fills acabaren a la fàbrica. Potser un cognom arribat de fora acabà sent, dues generacions després, tan terrassenc com qualsevol altre.
La ciutat es fa així.
Primer s’arriba.
Després es treballa.
Després s’arrela.
I al cap d’un temps, allò que un dia va venir de fora ja forma part inseparable de la ciutat.
Alavedra mirava cap al futur
Hi ha un moment molt interessant en què Alavedra deixa de mirar només cap al passat i es pregunta pel futur. Després de comparar 1824 i 1924, suggereix que seria bonic poder fer exercicis semblants amb altres anys, com 1974, i fins i tot imaginar què passaria si algun dia es poguessin comparar dades de 2024.
Aquesta reflexió dona al text una força especial.
Alavedra entén que les ciutats no deixen mai de transformar-se. Allò que el 1824 semblava una vila petita i el 1924 una ciutat en expansió, el 1974 ja podia ser una altra cosa molt diferent. I el 2024 encara més.
Aquesta mirada ens interpel·la directament.
Si el 1824 el 80 % dels caps de casa de Terrassa vila havien nascut fora, i el 1924 encara un 70 % dels caps de casa procedien d’altres llocs, què ens dirien les dades actuals?
D’on ve la Terrassa d’avui?
Quins nous cognoms, llengües, oficis i procedències han continuat transformant la ciutat?
Quines arribades recents seran, d’aquí a cent anys, la memòria antiga d’una nova Terrassa?
La pregunta no és només històrica.
És actual.
Conclusió: Terrassa no només va créixer, es va omplir de vides noves
El treball de Salvador Alavedra i Invers ens ajuda a entendre una cosa fonamental: el creixement de Terrassa no es pot explicar només amb xifres.
Les xifres són importants. Ens diuen que el 1824 Terrassa i Sant Pere sumaven uns 4.770 habitants. Ens diuen que el 1924 la ciutat i el terme arribaven aproximadament als 39.000. Ens mostren percentatges, caps de casa, procedències i distribucions.
Però el més important és el que hi ha darrere.
Darrere hi ha famílies arribades de fora. Hi ha treballadors de la llana. Hi ha masovers, pagesos, mossos, jornalers, botiguers, forners, fusters, ferrers, transportistes, dones que treballaven a casa, obrers de fàbrica, infants, avis i cognoms que van anar omplint carrers.
Terrassa va créixer perquè la indústria atreia.
Però també perquè molta gent va decidir quedar-s’hi.
La ciutat moderna no va néixer només de les fàbriques. Va néixer de la barreja entre treball, necessitat, oportunitat i arrelament. Va néixer de persones que no sempre havien nascut aquí, però que van acabar fent d’aquest lloc casa seva.
Per això, quan parlem de la Terrassa dels segles XIX i XX, no hauríem de parlar només d’augment de població.
Hauríem de parlar de vides que arriben.
De cognoms que arrelen.
De famílies que transformen una vila.
De gent vinguda de fora que acabà sent part essencial de dins.
Aquesta és, potser, una de les grans lliçons que ens deixa Alavedra: Terrassa no es va fer sola.
Terrassa la van fer els que hi eren.
I també, molt especialment, els que hi van arribar.
Fonts de treball
Aquest article parteix del treball de Salvador Alavedra i Invers, “Dades sobre el creixement de la ciutat de Terrassa — Segles XIX-XX”, publicat a l’Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa.
Dades sobre el creixement de la ciutat de Terrassa — Segles XIX-XX
S’han utilitzat especialment les dades relatives a la població de Terrassa i Sant Pere l’any 1824, la distribució dels habitants de Sant Pere, la procedència dels caps de casa de Terrassa vila, les dades del padró de 1924, la relació de procedències territorials i les reflexions de l’autor sobre la importància d’estudiar cognoms, oficis, dedicacions i arrelaments familiars.
Com a suport contextual, aquest article dialoga amb altres treballs sobre la transformació urbana de Terrassa, la incorporació de Sant Pere i el pas de la vila industrial a la ciutat obrera modern
