Terrassa 1936: el silenci abans del foc

Terrassa 1936: el silenci abans del foc

Per què Terrassa va arribar al 36 amb la metxa ja encesa?
Aquest article reconstruïx el clima social i polític dels mesos previs, amb fets, noms i context local.

Un relat del juliol que ho va canviar tot: com es va viure a Terrassa l’esclat de la Guerra Civil i com el poble, entre la por i la ràbia, es va alçar per defensar la República.

Per Xavier Cadalso

Quan un s’endinsa en la història de Terrassa, sovint es topa amb relats de lluita obrera, de mobilització popular i de resistència. Però pocs moments van ser tan decisius com els dies 18, 19 i 20 de juliol del 1936. La Guerra Civil Espanyola va esclatar de manera desigual segons el territori, però a Terrassa, ciutat industrial, compromesa i tensionada socialment, l’inici va ser silenciós, tens, gairebé cinematogràfic. Un silenci dens, carregat de pressentiment.

Quan el teló va començar a moure’s

El 16 de febrer de 1936, les eleccions generals van donar la victòria al Front Popular. A Catalunya, sota el nom de Front d’Esquerres, aquesta coalició també s’imposà a Terrassa. Les dretes, tot i acceptar formalment el resultat, començaven a conspirar des de les ombres. El carrer ja era una olla a pressió: mítings, vagues, xocs ideològics. La primavera fou especialment convulsa. El país semblava viure un preludi tràgic.

I aleshores, el 17 de juliol, la rebel·lió militar s’iniciava al Marroc espanyol. La notícia va arribar a Terrassa l’endemà, amb els telèfons tallats, la Guàrdia Civil vigilant edificis públics i els altaveus de la Rambla emetent música patriòtica catalana. Una falsa calma que només accentuava la inquietud. Ningú sabia res del cert. Els rumors creixien. La població vivia enganxada a la ràdio, però les notícies eren escasses i confuses. Barcelona era la clau: si la capital queia, tot Catalunya s’enfonsava.

Terrassa dividida, la ciutat en suspens

El dia 18 a la tarda, les primeres concentracions van començar a la Rambla i al carrer Dr. Ullés. Es van suspendre balls i sardanes, la ciutat estava paralitzada. Mentre això passava, diversos sectors ultraconservadors de la ciutat —membres de la Comunió Tradicionalista i altres organitzacions dretanes— ja tenien instruccions: desplaçar-se a Barcelona i unir-se a l’alçament.

Un grup de 37 terrassencs, entre ells figures que posteriorment tindrien rellevància, com Matalonga o Clapés, es reuniren al Gran Casino i van marxar cap a la caserna de Sant Andreu, seu dels militars sublevats. El contrast era brutal: mentre uns feien les maletes per sumar-se al cop, la majoria de la ciutat esperava, desconcertada i atemorida.

La resposta obrera: vaga i milícies

El 19 de juliol, la situació es va tornar insostenible. Terrassencs que havien viatjat en tren a Barcelona van tornar amb històries esfereïdores: trets a la plaça Catalunya, barricades, tropes desplegades. Les esglésies encara celebraven enterraments públics, però eren les darreres cerimònies. El mateix matí es convocà una vaga general revolucionària. La ciutat començava a organitzar la seva pròpia defensa.

Les organitzacions obreres, des de la CNT fins a ERC i el POUM, es van unir sota un missatge comú: la resistència contra el feixisme havia de ser contundent i sense fissures. No era només una qüestió política. Era una lluita per la supervivència de la classe obrera, de la llibertat, del país.

Un manifest llegit per altaveus i repartit per pamflets cridava als treballadors —organitzats o no— a formar part de les milícies populars, a respondre amb les armes si calia, i a garantir l’èxit de la vaga general.

De la por a la revolució

La tarda del 19, teatres i cinemes tancaren portes a mitja sessió. La població s’aplegava al Raval de Montserrat, convertit en un espai de debat i indignació. Finalment, la ràdio va confirmar: el general Goded, líder de l’aixecament a Catalunya, havia estat capturat. El cop havia fracassat a Barcelona.

La reacció no es va fer esperar: vehicles carregats amb obrers armats començaren a circular per la ciutat, es feren els primers escorcolls i detencions. Les armes, moltes d’elles procedents de la caserna assaltada de Sant Andreu, començaven a estar en mans de la població. La Revolució havia començat.

L’endemà, un nou ordre

El 20 de juliol, la revolta ja era una realitat social. El Gran Casino, el Círcol Egarenc i altres institucions burgeses i religioses van ser confiscades per la CNT i altres forces obreres. L’endemà, es produí un dels episodis més impactants: l’assalt i incendi de la Basílica del Sant Esperit, símbol de poder i religió a la ciutat.

A Terrassa, com arreu del país, el cop d’estat havia estat vençut, però no derrotat del tot. La guerra començava, i amb ella, una revolució sense precedents.

Context històric addicional

Per comprendre millor aquest moment clau, cal recordar que Terrassa era un pol industrial clau a Catalunya, amb una gran tradició obrera, sindicalista i també religiosa. Aquestes tensions, acumulades durant dècades, esclataren el 1936.

A diferència d’altres ciutats on el cop va triomfar ràpidament, a Catalunya la resistència obrera i la ràpida reacció popular van ser decisives. Terrassa es va convertir, en pocs dies, en una ciutat revolucionària, amb col·lectivitzacions, milícies armades i un nou ordre social impulsat per les forces populars.

Entrades relacionades / Últimes entrades: