Terrassa 1939: Quan la ciutat va caure i la memòria va ser silenciada
Terrassa 1939: Quan la ciutat va caure i la memòria va ser silenciada
Per: Xavier Cadalso
Fa temps que investigo la memòria històrica de Terrassa, però encara avui, cada vegada que torno a llegir testimonis d’aquells dies del gener de 1939, em recorre un calfred. El 26 de gener, a les tres de la tarda, les tropes franquistes van entrar a la ciutat. Les campanes de Santa Maria repicaven, la gent sortia als carrers, i al Raval sonava ja el nou himne espanyol. Aquell dia no només marcava el final de la Guerra Civil a la ciutat. Era l’inici d’una etapa de fam, repressió, por i exili.
Vull compartir aquesta història amb tu no només perquè forma part del nostre passat, sinó perquè és una advertència del que passa quan s’esborra la democràcia i es persegueix la llibertat. I perquè, encara avui, hi ha ferides obertes que només la veritat pot ajudar a cicatritzar.
El cop d’estat i la caiguda de la República
El cop d’estat militar feixista de 1936, impulsat per les elits econòmiques, militars i religioses que no acceptaven les reformes republicanes, va esclatar contra un règim legítim. Les reformes agràries, l’educació laica, el vot femení i el reconeixement de l’autonomia catalana van ser vistes com una amenaça per aquells que fins aleshores havien controlat el país.
La guerra va ser devastadora. I tot i la resistència republicana, la batalla de l’Ebre (1938) va marcar el principi de la fi. El 1939, milers de soldats i civils van creuar la frontera catalana cap a França. Més de 470.000 persones, entre elles 170.000 catalans i unes 2.200 terrassenques, fugien d’un règim que començava una repressió ferotge.
Exili, fam i humiliació: el preu de defensar la llibertat
Molts d’aquells que van fugir es van trobar amb una França indiferent o hostil. Van ser internats en camps com Argelers, Sant Cebrià o Ribesaltes, sense aigua potable ni alimentació bàsica. Se’ls va titllar de “revolucionaris perillosos”. Alguns van acabar treballant per l’exèrcit francès, altres van caure en mans dels nazis o es van unir a la resistència.
Dels 2.200 terrassencs exiliats, només en van tornar uns 500. La majoria es van quedar a Mèxic, Argentina, França o Veneçuela. Entre ells hi havia pagesos, obrers, mestres, intel·lectuals i professionals liberals. Alguns van fundar col·lectius com la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa CNT, creada a Tolosa el 1945. La figura de Francesc Sabat en va ser clau per mantenir unida la militància anarquista dispersa.
La repressió a Terrassa: tornaven els “amos”
Mentre els exiliats intentaven reconstruir les seves vides, a Terrassa la repressió s’instaurava manu militari. L’exèrcit va ocupar la ciutat, es va confiscar el patrimoni de sindicats i partits, es van perseguir els líders polítics locals i es van depurar funcionaris.
La Comisión Gestora Municipal –amb l’industrial Josep Homs i Bages com a alcalde gestor i el comandant militar José Alonso de la Riba com a autoritat principal– va garantir la reinstauració de l’ordre franquista. Les fàbriques, curiosament intactes pels bombardejos, van reprendre la producció. Els patrons tornaven al poder. El salari de juliol del 1936 es va tornar a imposar.
S’havien d’autoritzar salconduits per circular, es castigava parlar en català en públic, i es multava els qui no saludaven la bandera o els himnes franquistes. Es van organitzar campanyes per recollir or, es van crear serveis d’informació i es van revisar antecedents dels detinguts i els seus avaladors. La dictadura arribava per quedar-se.
Vides entre la fam i la foscor
L’any 1939 Terrassa era una ciutat afamada, desmoralitzada i malalta. El franquisme no només va portar repressió política: va suposar anys de fam, misèria i desesperança. Fins al 1951, Espanya va viure un dels períodes més durs de la seva història. El pa negre, la cartilla de racionament, la manca de medicaments i la mort per inanició es van convertir en el pa de cada dia.
El règim mai no va reconèixer responsabilitats. Tot era culpa de la guerra, de la sequera o de l’»aïllament internacional». Però la realitat era una altra: els rics podien accedir a l’estraperlo i el mercat negre, mentre que la classe obrera malvivia. Es van construir barraques, coves, i molts terrassencs vivien en llars insalubres, fredes i sense llum.
El pitjor, però, era la por. La del veí que podia denunciar-te, del funcionari depurat, del mestre destituït, del poeta empresonat. Sobreviure, senzillament, ja era una forma de resistència.
La memòria que encara viu
Moltes d’aquestes històries no apareixen als llibres de text. Però formen part de la història viva de Terrassa. Com deia un testimoni: “Ens van deixar aterrats, desterrats o enterrats”. Encara avui, molts carrers de la ciutat amaguen records silenciats, noms esborrats i famílies que mai van tornar a veure els seus.
Per això cal recuperar aquesta memòria. No per revenja, sinó per restitució, justícia i veritat. Perquè només si sabem què va passar, podrem evitar que es repeteixi.
T’animem a continuar llegint el nostre blog per descobrir més històries de resistència, exili i dignitat que han definit la nostra ciutat.
