Terrassa, 1942: el franquisme posant la ciutat en escena
Terrassa 1942 apareix en tres fotografies del Fons Carles Duran com una ciutat convertida en escenari del poder franquista. Una banda de cornetes i tambors, una desfilada institucional i el balcó de l’Ajuntament durant la denominada Festa de la Liberación mostren com el règim ocupava el carrer, els símbols i la memòria pública.
Hi ha fotografies que no només documenten un instant. També expliquen una manera d’exercir el poder. Les imatges del Fons Carles Duran, datades el 25 de gener de 1942, formen part d’aquesta categoria incòmoda i necessària: una banda de cornetes i tambors desfilant pels carrers de Terrassa, una formació d’autoritats i forces vives ocupant l’espai públic, i els membres del consistori al balcó de l’Ajuntament durant la denominada Festa de la Liberación.
A primera vista podrien semblar simples fotografies d’un acte oficial de postguerra. Però si les mirem amb calma, diuen molt més. Mostren una ciutat convertida en escenari. El carrer, el balcó municipal, les banderes, la música, els uniformes, les autoritats i la multitud quedaven integrats en una mateixa representació pública del nou ordre franquista.
No és només una commemoració. És una posada en escena.
El tambor al davant i la ciutat mirant
La primera fotografia porta aquesta descripció: “Banda de cornetas y tambores. Desfile de fuerzas vivas. 25-01-1942. Reg. 48646. Fons Carles Duran.”
La imatge impressiona pel que ensenya i també pel que suggereix. En primer terme, un jove amb tambor avança davant la comitiva. Darrere seu, altres membres de la banda segueixen el pas. Alguns porten boina, uniforme fosc i corretjam. Als costats del carrer, la gent observa l’escena. En una banda de la imatge s’hi veuen braços alçats en salutació feixista. Al fons, comerços, façanes i una filera de persones allarga visualment la solemnitat del moment.
El tambor sembla marcar alguna cosa més que el ritme. Marca l’ordre. Marca el pas. Marca la manera com el règim volia que la ciutat es mostrés davant d’ella mateixa.
La fotografia no transmet espontaneïtat. Transmet organització. No sembla una escena popular nascuda del carrer, sinó un carrer ocupat per una litúrgia política. Les anomenades forces vives —autoritats, representants institucionals, jerarquies locals, organitzacions del règim i sectors socialment alineats amb el nou poder— apareixen com a part d’un ritual que volia fer visible qui manava i qui havia de mirar.
En aquella Terrassa de 1942, només tres anys després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, la postguerra no era una paraula abstracta. Era una realitat present en les institucions, en els carrers, en els silencis, en les pors i també en els actes públics.
Una desfilada ordenada per ser vista
Una altra imatge del mateix dia reforça encara més aquesta lectura. La fitxa la descriu com a “Desfilada en motiu de la Festa de la Liberación. 25-01-1942. Reg. 57098. Fons Carles Duran.”
En aquest cas, la fotografia mostra una escena més estàtica i institucional. Diversos homes apareixen alineats al carrer, alguns amb abrics foscos, altres amb condecoracions o uniforme. Al fons, la banda de música i les banderes completen el decorat. No hi ha pressa, ni moviment desordenat, ni vida quotidiana. Tot sembla col·locat perquè sigui vist, fotografiat i recordat segons el relat oficial.
Si la primera fotografia destacava el moviment de la banda de cornetes i tambors, aquesta accentua la solemnitat del ritual. La ciutat no només veia passar el poder; també el veia format, ordenat i exposat davant l’espai públic.
Aquest detall és important. El franquisme no ocupava només les institucions. També ocupava el carrer. I ho feia mitjançant cerimònies, desfilades, símbols, músiques i presències que convertien la ciutat en un escenari d’adhesió. La imatge ens mostra un poder que no volia passar desapercebut. Volia ser contemplat.
Una localització encara oberta
La localització exacta de la primera fotografia no es pot donar per tancada sense una comprovació definitiva. Tot i això, la lectura visual de la imatge i la comparació amb el plànol de Terrassa de 1941 permeten plantejar una hipòtesi raonable: l’entorn de la confluència entre els antics carrers de Gabachones, Primo de Rivera i Sant Pedro, molt a prop del centre institucional de la ciutat.
El plànol de Terrassa de 1941 ajuda a situar l’entorn urbà d’aquells anys i la proximitat entre l’Ajuntament, el carrer de Sant Pere, Primo de Rivera i Gabachones. La possible localització del desfile queda plantejada com a hipòtesi oberta, pendent de confirmació amb noves aportacions documentals o veïnals.
Aquesta possibilitat encaixa amb la naturalesa de l’acte. No parlem d’una escena perifèrica, sinó d’un recorregut de representació política. En aquells anys, els noms dels carrers també parlaven. El nomenclàtor franquista havia imposat noves denominacions i havia convertit la ciutat en un mapa carregat de simbologia.
Però cal ser prudents. Aquesta identificació queda oberta a les aportacions dels lectors. Potser algú reconeixerà el comerç, la façana, l’angle del carrer o algun detall que permeti situar amb més precisió la fotografia. En història local, moltes vegades una dada decisiva no apareix en un arxiu, sinó en la memòria d’algú que encara recorda allò que semblava perdut.
El balcó de l’Ajuntament: el poder a l’altura
La tercera fotografia ens trasllada directament al balcó de l’Ajuntament. La fitxa indica: “Membres del consistori al balcó de l’Ajuntament durant la Festa de la Liberación. 25-01-1942. Reg. 57084. Fons Carles Duran.”
Aquí el missatge visual és encara més clar. La façana municipal apareix engalanada amb grans domassos, escuts i banderes. Els membres del consistori ocupen el balcó. Alguns saluden. A baix, fora del camp complet de la fotografia, podem imaginar la plaça o el carrer ple de gent, com en tants actes públics d’aquells anys.
Si les primeres imatges mostraven el carrer com a espai de disciplina, aquesta mostra el balcó com a espai de jerarquia. El poder apareix físicament elevat. Les autoritats miren des de dalt; la població mira des de baix. L’Ajuntament no és només l’edifici de govern municipal: és el decorat central d’una cerimònia política.
El franquisme va entendre molt bé la importància dels símbols. La bandera, el balcó, la banda de música, la salutació, la comitiva, el discurs i la multitud no eren elements casuals. Formaven part d’una mateixa gramàtica pública. Una manera de dir, sense necessitat d’explicar-ho massa, que la ciutat havia estat incorporada al relat dels vencedors.
El 25 o el 26 de gener?
La data oficialment commemorada pel règim era el 26 de gener, dia de l’entrada de les tropes franquistes a Terrassa l’any 1939. Durant la dictadura, aquesta jornada va ser convertida en la denominada Festa de la Liberación, una celebració política que pretenia presentar l’ocupació franquista de la ciutat com una alliberació.
Les fotografies del Fons Carles Duran, però, apareixen datades el 25 de gener de 1942. Aquesta diferència no invalida les imatges ni les desconnecta de la commemoració. Al contrari: tot indica que els actes de 1942 formaven part d’un programa més ampli al voltant del tercer aniversari, amb celebracions, recepcions, desfilades i presència institucional.
La documentació municipal ajuda a entendre aquest context. El 23 de gener de 1942, pocs dies abans de les fotografies, l’Ajuntament de Terrassa va celebrar una sessió extraordinària. Aquella acta és molt reveladora: el consistori aprovava la creació de la Medalla de la Ciudad i acordava concedir la primera Medalla de Oro a Francisco Franco, presentat en el llenguatge oficial de l’època com a Jefe del Estado, Generalísimo i figura associada a la “Liberación” de la ciutat.
Això dona una profunditat especial a les fotografies. Les imatges mostren l’escenari; l’acta municipal mostra el mecanisme polític que hi havia al darrere.
La Medalla de la Ciutat i la gratitud imposada
L’acta del 23 de gener no és un simple tràmit administratiu. És un document de mentalitat política. En ella, l’Ajuntament expressa la voluntat de crear una distinció honorífica per reconèixer serveis rellevants a la ciutat i, immediatament, situa Franco com a primer receptor de la Medalla d’Or.
L’acta municipal del 23 de gener de 1942, presidida per l’alcalde Joaquim Amat Llobet en qualitat d’alcalde-president de la sessió, permet entendre el rerefons institucional d’aquells actes.
La decisió s’inscriu en el III Aniversario de la Liberación i en la visita del dictador a Terrassa. El llenguatge és el propi del moment: exaltació, adhesió, gratitud i submissió institucional. La ciutat oficial no només commemorava una data; s’oferia simbòlicament al cap del règim.
Aquest punt és fonamental per entendre les fotografies. El desfile, la banda de cornetes, la formació d’autoritats, el balcó engalanat i els representants municipals no són escenes aïllades. Formen part d’una mateixa operació: convertir el relat franquista en presència pública, visible i repetida.
La “Liberación” no era només una paraula. Era una cerimònia. I les cerimònies serveixen per construir memòria, però també per imposar-la.
La ciutat dels vencedors
El 26 de gener de 1939, les tropes franquistes van entrar a Terrassa. La guerra a la ciutat arribava al seu final, però començava una altra etapa: la repressió, la depuració, l’exili, la por, les noves jerarquies i la reorganització de la vida pública sota els paràmetres de la dictadura.
Els anys següents, el règim va convertir aquella data en un punt fix del calendari polític local. El que per uns era presentat com una “liberación”, per molts altres significava derrota, silenci i supervivència. Aquesta contradicció és essencial. Les fotografies oficials solen mostrar el poder tal com vol ser vist. Però la història local ha d’intentar mirar també allò que queda fora del marc.
A les imatges del 25 de gener de 1942 no veiem les cases on hi havia dol. No veiem les famílies dels vençuts. No veiem els qui havien marxat a l’exili, els represaliats, els depurats, els empresonats o els qui havien après a callar. Veiem la ciutat oficial, la ciutat posada en ordre, la ciutat dels vencedors.
I precisament per això són fotografies importants. No perquè expliquin tota la veritat, sinó perquè mostren una part molt concreta de la veritat: com el règim ocupava l’espai públic i convertia la ciutat en aparador de la seva victòria.
Música, banderes i multitud
En el franquisme, la política no es feia només als despatxos. També es feia al carrer. I es feia amb música, amb banderes, amb misses, amb discursos, amb desfilades, amb monuments i amb actes repetits any rere any.
En altres èpoques, el carrer havia estat espai de mercat, trobada i vida quotidiana, com passava amb el mercadal de dimecres de Terrassa. Però en la postguerra també podia convertir-se en escenari de poder, disciplina i propaganda.
La banda de cornetes i tambors no és un detall decoratiu. La música ordenava el temps de l’acte. El so del tambor marcava el pas dels participants i també el ritme emocional de la cerimònia. Era una manera de convertir la commemoració en experiència física: s’escoltava, es veia i s’ocupava l’espai.
Les banderes del balcó de l’Ajuntament tampoc són ornament neutre. Vestien l’edifici municipal amb la simbologia del règim i transformaven la façana en un altar polític. La ciutat no només assistia a un acte; era embolcallada per un relat.
Aquest tipus de celebracions buscaven produir adhesió, però també normalitat. Repetir els símbols, repetir els gestos, repetir les dates. Fer que la presència del règim semblés inevitable, natural, quotidiana. Aquí hi havia una de les claus de la propaganda: no només convèncer, sinó acostumar.
El balcó i el carrer: dues cares del mateix ritual
Les fotografies funcionen molt bé juntes perquè mostren diverses cares d’un mateix dispositiu polític.
A baix, el carrer: el pas, la banda, la formació, la gent als costats, el moviment ordenat.
A dalt, el balcó: l’autoritat, el gest, la façana engalanada, la representació institucional.
Entre unes imatges i l’altra hi ha una relació molt clara. El carrer desfilava davant del poder i el poder es mostrava davant del carrer. Tot quedava perfectament repartit: qui ocupava l’altura, qui avançava en formació, qui mirava, qui saludava i qui simplement hi era.
Aquesta és la força documental de les fotografies. No cal que ens ho expliquin tot. Només cal mirar-les amb atenció per entendre que aquell dia Terrassa no era només un lloc on passaven coses. Era un escenari construït perquè passés una cosa concreta: la representació pública de la victòria franquista.
Una imatge no és mai innocent
Cap fotografia històrica és completament innocent. Sempre té un punt de vista, un enquadrament, una intenció o, com a mínim, una selecció. El Fons Carles Duran conserva imatges d’un gran valor per reconstruir la Terrassa d’aquells anys, però el nostre treball com a lectors del passat és no quedar-nos només amb la superfície.
Què mostra la fotografia? Però també: què no mostra? Qui hi apareix? Qui queda fora? Qui ocupa el centre? Qui queda reduït a fons? Quins símbols dominen l’escena? Quin relat volia construir aquell acte?
En aquest cas, les respostes apunten en una direcció clara. Les imatges mostren una Terrassa sotmesa als rituals públics del primer franquisme. Una ciutat on el poder havia pres les institucions, però també el calendari, els carrers i els gestos.
Per què cal recuperar aquestes imatges?
Recuperar aquestes fotografies no vol dir alimentar cap nostàlgia. Al contrari. Vol dir mirar de cara una part de la història local que també forma part de Terrassa.
La memòria urbana no pot limitar-se als mercats, les festes populars, les fàbriques, els carrers antics o les fotografies amables de barri. Tot això és necessari i estimat. Però també cal parlar dels dies difícils, dels símbols imposats, dels rituals de poder i de les formes en què la dictadura va ocupar la vida pública.
La memòria urbana també pot recuperar espais de vida quotidiana, com vam veure a la Plaça del Segle XX, però ha d’atrevir-se igualment amb les imatges incòmodes de la ciutat.
Aquestes imatges del 25 de gener de 1942 ens obliguen a fer una pregunta incòmoda: com es construeix una memòria oficial? I encara més: com es desmunta, dècades després, sense esborrar-la ni disfressar-la?
La resposta passa per contextualitzar. Per explicar. Per no copiar els relats del poder ni tampoc caure en simplificacions. Aquell desfile va existir. Aquell balcó engalanat va existir. Aquella Medalla d’Or a Franco va ser aprovada. Aquella Terrassa oficial va formar part del paisatge de la postguerra.
I tot això s’ha de poder explicar.
Una crida a la memòria dels lectors
Encara queden preguntes obertes. La principal és la localització exacta d’algunes de les imatges del carrer. L’entorn de Gabachones, Primo de Rivera i Sant Pedro sembla una hipòtesi possible, però no definitiva. Potser algun lector podrà reconèixer millor la façana, el comerç, la perspectiva del carrer o algun detall del recorregut.
També potser algú conserva més imatges d’aquells actes, documents familiars, records transmesos o retalls de premsa. La història local es construeix així: amb arxius, sí, però també amb aportacions veïnals, memòria oral i mirades que ajuden a completar allò que una fotografia deixa a mitges.
Les imatges del Fons Carles Duran no ens demanen una mirada ràpida. Ens demanen aturar-nos. Veure el tambor, la formació, el balcó, les banderes, els braços alçats, la façana municipal i el carrer ple. I entendre que, en aquell gener de 1942, Terrassa va ser convertida en escenari d’un ritual polític que volia presentar la dictadura com a ordre, victòria i gratitud.
Però avui, mirades des de la distància, aquestes fotografies poden servir per una altra cosa: no per repetir aquell relat, sinó per desxifrar-lo.
Fonts consultades
Aquest article parteix de tres fotografies del Fons Carles Duran, conservades a l’Arxiu Municipal de Terrassa: “Banda de cornetas y tambores. Desfile de fuerzas vivas. 25-01-1942. Reg. 48646”; “Membres del consistori al balcó de l’Ajuntament durant la Festa de la Liberación. 25-01-1942. Reg. 57084”; i “Desfilada en motiu de la Festa de la Liberación. 25-01-1942. Reg. 57098.”
Aquest article parteix de tres fotografies del Fons Carles Duran, conservades a l’Arxiu Municipal de Terrassa.
També s’ha consultat l’acta municipal de l’Ajuntament de Terrassa del 23 de gener de 1942, on es documenta la creació de la Medalla de la Ciutat i la concessió de la primera Medalla d’Or a Francisco Franco en el context del III Aniversari de la denominada “Liberación”.
Com a context històric complementari, s’han tingut en compte les publicacions de Joaquim Verdaguer sobre La festa de “La Liberación”, Les visites de Franco a Terrassa, El monument als Caiguts i L’entrada dels “nacionals” a Terrassa; diversos articles de Records de Terrassa sobre el 26 de gener, les festes franquistes i la memòria del franquisme a la ciutat; i l’article de Joan Manel Oller a Món Terrassa sobre l’entrada de les tropes franquistes a Terrassa el 26 de gener de 1939.
