Terrassa i la Guerra Civil: 1.177 víctimes entre el front i la repressió

Terrassa i la Guerra Civil: 1.177 víctimes entre el front i la repressió

Per: Xavier Cadalso

Recordo perfectament la primera vegada que em vaig endinsar als arxius sobre la Guerra Civil a Terrassa. No era només una qüestió de dates o xifres: era un cop de realitat. Darrere de cada número hi havia un nom, una vida trencada, una història esborrada. Aquesta ciutat, que avui avança moderna i dinàmica, va ser escenari d’una tragèdia col·lectiva que va marcar generacions. En aquest article vull compartir amb tu el que he anat descobrint: no només història, sinó memòria humana.

El 26 de gener de 1939: el dia que la por va entrar a la ciutat

El 26 de gener de 1939, a migdia, les tropes franquistes van entrar a Terrassa. Era el final d’una etapa i l’inici d’una altra molt més fosca. Les campanes repicaven, sonava l’himne espanyol al Raval, però per a molts terrassencs aquell dia significava el començament de la repressió, la fam i el silenci.

La ciutat quedava ocupada militarment i el que venia després no era pau, sinó venjança institucionalitzada. Els tribunals militars, les depuracions, les detencions i els afusellaments s’imposarien durant dècades.

Les víctimes oblidades d’una guerra que no es va acabar el 1939

Tot i que oficialment la guerra va acabar aquell any, la repressió va continuar de manera sistemàtica. Terrassa va patir 1.177 víctimes documentades, entre combatents i civils. Aquestes xifres no són fredes estadístiques, sinó rostres reals, vides truncades, joves i grans, homes i dones, treballadors i empresaris.

871 combatents morts o desapareguts

D’aquest total, 871 eren combatents. La majoria —842— van lluitar al bàndol republicà. Només 27 pertanyien a l’exèrcit nacional, molts d’ells integrats al Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat.

Un detall colpidor: 162 combatents figuren com a desapareguts, i d’aquests, 58 eren menors de 22 anys. Entre ells, el més jove tenia 14 anys, mort al front d’Aragó el 5 d’octubre de 1936. Molts d’ells eren part de la tristament coneguda “leva del biberó”, adolescents de 17 i 18 anys que van ser enviats al front amb escassa formació.

Els fronts més durs per als combatents terrassencs van ser Aragó (Belchite, Terol), Lleida (Segre, Balaguer) i l’Ebre. La xifra més alta de morts es concentra l’any 1938 (59%), en plena ofensiva final franquista sobre Catalunya.

306 civils assassinats

A més dels combatents, 306 civils van morir víctimes de la violència política, la majoria entre juliol i desembre de 1936. No van morir en bombardejos ni al front, sinó per execucions extrajudicials, sovint comeses per patrulles armades no oficials.

Aquests grups, coneguts com “incontrolats”, van actuar a la rereguarda executant persones sospitoses de simpatitzar amb els colpistes o simplement denunciades per veïns. Entre les víctimes hi ha noms coneguts:

Francesc Salvans i el seu fill Joan, industrials de SAPHIL

Francesc de Paula Badia, notari

Joaquim Barata, fabricant

Josep Maria Duran, empresari tèxtil

Gaietà Vallès, soci de Terrassa Industrial

També van morir religiosos, treballadors i gent gran, com Josep Domingo Montserrat, treballador de la Caixa d’Estalvis, assassinat el 19 de juliol, o Josep Bové Obradors, escolapi, mort als 64 anys.

Dades que parlen: edats, anys, llocs

Un anàlisi detallat de les dades ens ajuda a entendre millor la magnitud de la tragèdia:

232 combatents eren menors de 22 anys (26%)

60 eren de la leva del biberó

L’edat mitjana dels morts era de 26-27 anys

256 tenien entre 22 i 30 anys (29%)

En 264 casos no consta el lloc exacte de la mort

El 70-80% de les morts van ocórrer entre l’estiu de 1937 i la primavera de 1939

Aquestes xifres no només parlen de la guerra, sinó d’una generació sencera arrasada, de joves que no van arribar a fer-se grans.

Reconeixements desiguals: víctimes de primera i de segona?

Una de les conclusions més doloroses d’aquesta investigació és la desigualtat en el reconeixement de les víctimes. Mentre que els morts a mans de les patrulles republicanes han estat objecte de beatificacions, martirologis i homenatges, les víctimes republicanes han estat silenciades durant dècades.

No hi ha làpides, ni censos, ni inscripcions públiques. No hi ha un martirologi republicà. Només el treball d’arxivers, historiadors i familiars ha permès començar a recuperar els noms.

Per què cal recuperar aquests noms?

Aquest article no vol reobrir ferides. Vol restituir memòria, dignitat i veritat. Terrassa, com tantes ciutats del país, ha tingut el coratge d’avançar. Però avançar no vol dir oblidar. Vol dir saber què va passar per no repetir-ho mai més.

Avui, gràcies al treball de persones com Joan Manel Oller i d’arxius com el del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, podem donar rostre i veu als qui ja no hi són.

Si t’ha commogut aquesta història, t’animo a llegir-ne més al nostre blog. La memòria col·lectiva es construeix entre tots.