---

Terrassa, juliol de 1936: una ciutat sorpresa pel cop i atrapada entre la revolució i la por

Per Xavier Cadalso

El diumenge 19 de juliol de 1936 Terrassa es va despertar amb un aire estrany. Aquell dia havia de ser el preludi de la Festa Major, amb carrers guarnits i un estiu que convidava a la vida al carrer. Però els terrassencs es van trobar immersos en un ambient carregat de rumors i crits, en una Espanya que s’enfonsava a les portes d’una guerra.

El matí de la incertesa

A primera hora, a la Plaça Vella i al Raval de Montserrat, petits grups de ciutadans s’aplegaven per escoltar notícies. La ràdio donava informacions confuses: militars revoltats a diverses ciutats, combats a Barcelona, resistència a Madrid. Molts no sabien què creure.

Els industrials, preocupats, comentaven a mitja veu davant dels seus vapors. Els obrers, molts d’ells sindicats a la CNT i la UGT, discutien obertament que era “el moment d’acabar amb els amos i amb l’Església”. Els carrers esdevingueren un immens debat improvisat, amb cares de por i de determinació.

Els primers moviments

Ben aviat aparegueren les primeres patrulles de control. Joves armats, alguns gairebé adolescents, feien guàrdia a les entrades de la ciutat i davant dels convents. La revolta militar havia fracassat a Catalunya, però la revolució popular esclatava amb força.

El so de les campanes, que en altres temps marcava el ritme religiós de la ciutat, quedava apagat per les sirenes i per trets a l’aire. Famílies senceres van decidir tancar-se a casa, mentre d’altres sortien a manifestar-se pels carrers, brandant banderes roges i negres.

Una festa major que mai no es va celebrar

La coincidència amb la Festa Major accentuava la sensació de paradoxa. Allà on havien de sonar orquestres, hi havia crits i corredisses. Els programes festius es van guardar als calaixos; en lloc d’alegria, Terrassa va conèixer la cara del pànic.

Els primers noms de la tragèdia

Les hores i dies següents foren fatals. Els convents van ser assaltats, religiosos detinguts i alguns afusellats sense judici. Els primers empresaris i militants de dretes van desaparèixer.

Entre els casos documentats:

• Lluís Escolà, impressor carlí i propietari de la impremta on s’editava Crónica Social, assassinat a inicis d’agost de 1936.
• Josep i Joan Miró Cardona, dos germans terrassencs, executats aquell mateix estiu enmig de la onada revolucionària.
• Domènec Domingo Vila, veí conegut per la seva militància dretana, també víctima d’aquelles primeres setmanes.

No eren només noms en una llista: eren veïns, botiguers, pares de família, coneguts pels carrers de la ciutat.

Una ciutat dividida i sacsejada

El cementiri nou va començar a rebre cadàvers quasi cada dia. El que havia estat un espai de dol tranquil es transformà en l’escenari d’afusellaments i enterraments precipitats. Les fosses comunes número 4 i 5 començaren a omplir-se.

Mentrestant, els carrers canviaven de fesomia: símbols religiosos cremats, banderes republicanes i anarquistes penjades als balcons, esglésies enrunades. Terrassa vivia una transformació accelerada i violenta que marcaria la memòria de diverses generacions.

L’eco del silenci

En moltes llars, la por imposava el silenci. Dones que no sabien si els seus marits tornarien, famílies que amagaven fotos o papers comprometedors, infants que miraven incrèduls aquell món que es capgirava davant els seus ulls.

Un testimoni oral recollit dècades després ho descrivia així:

“Aquell juliol semblava que el món s’acabava. No sabíem a qui saludar ni de qui apartar-nos. El carrer era una amenaça i casa nostra, una presó.”

📌 Continuarà…
En el proper capítol entrarem en les primeres setmanes d’afusellaments i en el funcionament del cementiri com a escenari d’execucions i enterraments massius.