Els terrassencs deportats als camps nazis: la memòria que la ciutat no pot perdre

Entre els carrers, fàbriques i barris de Terrassa també hi ha una història dura que durant molts anys va quedar massa al marge del relat públic: la dels terrassencs deportats als camps nazis. No és una història llunyana ni abstracta. Té noms, famílies, absències i silencis que també formen part de la ciutat.

Quan pensem en els camps nazis, sovint ho fem com si es tractés d’una tragèdia europea allunyada de casa nostra. Però no ho era. Després de la Guerra Civil, l’exili, la derrota republicana i l’ocupació nazi de França van acabar arrossegant també homes vinculats a Terrassa cap a l’horror de Mauthausen, Gusen, Dachau, Buchenwald o Sachsenhausen.

Aquesta és, també, una història terrassenca.

Parlar avui dels terrassencs deportats als camps nazis és recuperar una part de la història local que durant massa temps va quedar sepultada entre el silenci de la postguerra i l’oblit.

Terrassa, la guerra i el camí cap a l’exili

La derrota republicana de 1939 va empènyer cap a França prop de 465.000 persones. Entre elles hi havia també homes vinculats a Terrassa. Molts d’aquells exiliats van ser confinats en camps francesos que les autoritats anomenaven “centres d’accueil”, però que en la pràctica eren espais d’internament i precarietat. Durant mesos, uns van tornar a Espanya, altres van emigrar cap a Amèrica i uns altres van provar de refer la vida al sud de França, pensant que l’exili seria breu. L’ocupació alemanya ho va capgirar tot.

Per entendre com alguns veïns de Terrassa van acabar als camps nazis cal tornar a aquell final de la Guerra Civil espanyola. La derrota republicana de 1939 va empènyer milers de persones cap a l’exili francès. Entre elles, també hi havia homes que havien nascut a Terrassa o que hi estaven estretament vinculats.

Passada la frontera, la seva situació no va millorar de debò. França els va internar, els va desplaçar i els va convertir en mà d’obra precària o en població sospitosa. El que havia començat com una fugida desesperada de la repressió franquista es convertia ara en una existència fràgil, provisional i exposada a tots els canvis de la guerra europea.

Amb l’avenç nazi, molts republicans espanyols exiliats a França van ser detinguts. El règim franquista, lluny de protegir-los, els va deixar desemparats i els considerava “no españoles”. A partir d’aquí, el camí de molts va conduir cap als camps de treball i, sobretot, cap a l’univers concentracionari nazi. Mauthausen, a Àustria, es convertiria en el gran destí dels republicans deportats, fins al punt de ser conegut com “el camp dels espanyols”.

De l’exili a Mauthausen

El camp de Mauthausen-Gusen va ser el principal destí dels deportats republicans espanyols, i també dels terrassencs documentats. Aquell nom resumeix una de les pàgines més fosques del segle: treballs forçats, fam, pallisses, humiliacions, malaltia, explotació i una mortalitat brutal.

A l’agost de 1940 hi van arribar els primers combois d’espanyols procedents de la França ocupada. Mauthausen va quedar aviat saturat i el complex es va ampliar amb Gusen, on també serien destinats nombrosos deportats. No era només un camp de treball amb extracció de granit: era un sistema de deshumanització i extermini lligat també a la indústria de guerra, a la fam, als càstigs i a una mortalitat ferotge.

Els deportats que hi arribaven eren convertits en números. La seva identitat quedava reduïda a una classificació dins un sistema pensat per trencar els cossos i anul·lar qualsevol rastre de vida digna. Per això és tan important restituir avui els seus noms i el seu origen. També perquè no quedin dissolts en una tragèdia anònima.

Quan parlem de terrassencs deportats, no parlem d’una estadística llunyana. Parlem d’homes que havien viscut, treballat o tingut família en aquesta ciutat.

Quants terrassencs hi van ser deportats?

La recerca memorialista feta al llarg dels anys ha permès identificar un nombre important de terrassencs deportats als camps nazis entre 1940 i 1945. Els llistats més amplis permeten parlar d’una realitat que va anar més enllà d’uns pocs casos aïllats i que afecta directament la memòria de la ciutat.

En la documentació local recuperada sobre Mauthausen i Gusen, s’hi poden identificar almenys 21 terrassencs deportats a aquest complex concentracionari i, en algun cas, també a Dachau. D’aquests, 13 hi van morir i 8 van sobreviure a l’alliberament del 5 de maig de 1945.

Aquesta constatació ja és prou colpidora per si sola. Però més enllà del nombre exacte que pugui ampliar-se amb noves recerques, hi ha una idea central que no canvia: Terrassa també va tenir fills atrapats per la barbàrie nazi.

Noms, no només xifres

Una de les obligacions de qualsevol article sobre aquesta qüestió és no quedar-se només en el número. La deportació nazi no va afectar una massa anònima, sinó persones concretes, amb nom i cognoms. Homes que abans havien tingut un ofici, una casa, una família, una amistat, un carrer.

Entre els terrassencs morts als camps de Mauthausen, Gusen o Dachau, la documentació local recull els noms de:

• Pau Grau Cardellach
• Francesc Casanovas Coll
• Josep Cirera Mayol
• Magí Costa Sanllehí
• Josep Guardia Bonet
• Josep Julià Bruguera
• Enric Pallarols Guiteras
• Josep Peiri Miró
• Pere Nogués Prat
• Martí Puig Ferrer
• Ramon Terricabras Macarulla
• Andreu Vidal Almirall
• Eugeni Vidal Forcada

I entre els supervivents alliberats el 5 de maig de 1945, hi figuren:

• Josep Corominas
• Salvador Folch Sans
• Josep Marsol Rius
• Josep Paloma Puigrós
• Francesc Roda Subias
• Joaquim Sala Prat
• Manuel Sala Sender
• Jaume Subirana Folch

Cada nom rescata una vida de l’oblit. Cada data de mort o de supervivència ens torna a situar davant una biografia interrompuda o marcada per sempre.

Els que no van tornar

Els terrassencs assassinats als camps nazis formen part d’una absència que la ciutat ha trigat massa a incorporar de debò a la seva memòria pública. Molts van morir a Gusen o a Mauthausen, víctimes del treball esclau, de la fam, de les malalties o de la violència sistemàtica del camp.

Per a les seves famílies, sovint la notícia va arribar tard, malament o embolcallada de silenci. En la postguerra franquista no hi havia espai per recordar-los amb dignitat. Eren republicans derrotats, exiliats, homes incòmodes per a un règim que preferia esborrar-los abans que reconèixer-los.

Aquest és un dels punts més dolorosos de la història: molts no només van ser deportats i assassinats, sinó també condemnats després a una mena de segona mort, la de l’oblit.

Els supervivents i el pes de tornar

Els supervivents van carregar amb una altra mena de condemna: la de viure després d’haver vist el pitjor. Tornar no significava recuperar la vida anterior. Significava sobreviure amb la memòria del camp, amb la pèrdua dels companys, amb un cos i una ànima marcats.

En molts casos, el retorn tampoc no va trobar una societat preparada per escoltar. L’Espanya franquista no era un lloc favorable perquè aquests homes poguessin explicar què els havia passat. Durant molts anys, el relat dels deportats va quedar arraconat, transmès en veu baixa o conservat dins les famílies.

Per això, quan avui la ciutat els recorda, no només fa justícia als morts. També la fa als qui van tornar i van haver de conviure amb una experiència gairebé impossible d’explicar.

Què diu això de Terrassa?

Diu que Terrassa no va quedar al marge del segle XX europeu. Diu que la ciutat també va tenir fills atrapats per la Guerra Civil, l’exili, la persecució i la barbàrie nazi. Diu, sobretot, que la memòria local no pot limitar-se a fàbriques, carrers, bars desapareguts o places transformades, per més valuoses que siguin aquestes històries.

També ha d’incloure allò que incomoda.

Els deportats terrassencs obliguen a ampliar la mirada sobre la ciutat. Ens recorden que la història local no és només la de l’activitat econòmica, la modernització o la vida quotidiana, sinó també la de les ruptures, les derrotes i les vides trencades per la violència política.

Després de la guerra: el silenci

Després de 1945, Europa va començar a reconstruir-se sobre les ruïnes. Però a Espanya el franquisme continuava. Això va tenir una conseqüència directa sobre la memòria dels deportats republicans: durant dècades, el seu record va quedar desdibuixat, silenciat o relegat a espais molt marginals.

A Terrassa, com a tants altres llocs, aquesta memòria no va desaparèixer del tot, però tampoc no va ocupar durant molt temps el lloc públic que mereixia. Han calgut anys d’investigació, de recerca local, de memorialisme i de dignificació per restituir els noms i tornar-los a situar on sempre haurien d’haver estat: dins la història de la ciutat.

La memòria recuperada a Terrassa

La història dels terrassencs deportats als camps nazis no es va tancar amb l’alliberament de 1945. Durant dècades, el franquisme va imposar silenci sobre aquestes víctimes. Malgrat això, amb els anys alguns dels supervivents i persones compromeses amb la memòria democràtica van contribuir a recuperar els seus noms i la seva dignitat.

L’any 1962 es fundava a Barcelona una associació d’antics deportats que actuava encara en la clandestinitat. No seria legalitzada fins al 1978 amb el nom d’Amical de Mauthausen. A Terrassa, els pocs supervivents vinculats a la ciutat s’hi van afegir i es va anar consolidant una delegació d’Amical de Mauthausen de Terrassa i comarca.

Aquesta memòria va anar prenent cos a la ciutat. L’any 1997, el Centre Excursionista de Terrassa va acollir un col·loqui i la projecció d’un documental sobre els camps nazis. I el 2 d’abril de 2000, coincidint amb la celebració a Terrassa de l’assemblea d’Amical de Mauthausen, es va retre homenatge als conciutadans morts als camps d’extermini nazis amb el descobriment d’una placa a la façana de la capella del Cementiri Vell, a la plaça de Joan Miró.

La inscripció era clara i necessària. Terrassa hi expressava memòria, reconeixement i una voluntat de lluita contra l’oblit resumida en dues paraules que encara avui interpel·len la ciutat: “MAI MÉS”.

Una memòria que no és només del passat

Recordar avui els terrassencs deportats als camps nazis no és un exercici ritual ni una simple commemoració. És una manera de definir quina ciutat volem ser. Una ciutat madura no és només la que conserva el seu patrimoni material, sinó també la que sap mirar de cara les seves ferides històriques.

Aquest article no vol convertir el dolor en un símbol buit. Vol recordar que darrere cada xifra hi havia una persona concreta. I que, si la ciutat no conserva aquests noms, una part d’ella mateixa queda incompleta.

La memòria dels terrassencs deportats als camps nazis no és només una qüestió de passat, sinó també una exigència moral per a la Terrassa d’avui.

Epíleg: els noms i el deure de recordar

Els terrassencs deportats als camps nazis no són una nota marginal del passat. Formen part de la història moral de la ciutat. Van sortir de Terrassa, van travessar l’exili, van ser abandonats pel franquisme i van acabar en alguns dels espais més inhumans del segle XX. Molts no van tornar. Altres van sobreviure i van carregar per sempre més amb aquella experiència.

Recordar-los avui no és només un exercici de memòria històrica. És una obligació de dignitat. I també una manera de dir que Terrassa no vol construir el seu relat deixant fora els seus morts, els seus deportats i els seus silencis. Per això aquests noms no es poden perdre. Per això aquella placa al Cementiri Vell no és ornamental. Per això encara avui cal repetir-ho: mai més.