Torredemer 1965: una paret que cau, una fàbrica que encara tenia molta vida
Torredemer 1965 és una fotografia d’enderroc que pot enganyar a primera vista. Una excavadora treballa entre la runa i una paret cau, però els grans finestrals industrials recorden que la fàbrica continuava viva i encara tenia més de dues dècades d’activitat per davant.
Una màquina treballa entre la runa. Una paret està cedint i una gran polseguera cau des de la part superior de l’edifici. A l’esquerra, però, els grans finestrals industrials continuen drets, com recordant-nos que darrere d’aquell enderroc Torredemer encara era una fàbrica viva.
Aquesta és la primera lectura que cal fer de la fotografia.
No estem contemplant la desaparició de Torredemer. Ni molt menys. La imatge ens situa a mitjan anys seixanta, en un moment de transformació d’aquell sector de Terrassa, quan algunes construccions i coberts vinculats a l’empresa havien de desaparèixer per modificar i eixamplar el carrer de Sant Llorenç.
La documentació de Joaquim Verdaguer ens ajuda a precisar-ho: identifica una imatge de 1965 com «El carrer Sant Llorenç i els coberts ocupats per SA Torredemer» i situa l’enderroc dels coberts i altres construccions l’any 1966, després de dècades de gestions municipals per recuperar aquell espai públic.
Per tant, la paret cau.
Però Torredemer continua.
I encara li quedava molta història.
Torredemer 1965: una paret que cau, una fàbrica que continua
Vista sense context, la imatge pot enganyar.
La runa, la pala, la façana oberta i la pols transmeten immediatament sensació de final. Sembla que estiguem assistint als últims minuts d’una fàbrica abans de desaparèixer.
Però no és així.
El que cau és una part d’un enorme paisatge industrial que continuaria actiu durant molts anys. Torredemer viuria encara els seus moments de màxim esplendor, superaria les crisis tèxtils dels anys setanta i arribaria a tenir aleshores uns 1.200 treballadors i aproximadament 50.000 metres quadrats d’instal·lacions entre Terrassa i Sabadell. La seva crisi definitiva no arribaria fins a finals dels anys vuitanta, i l’activitat s’aturaria el febrer de 1990.
Això canvia completament la manera de mirar la fotografia.
No és la mort de Torredemer.
És una ciutat obligant una gran fàbrica a adaptar una part dels seus límits mentre, darrere dels murs, la producció continuava.
Els grans finestrals encara miraven al carrer
A l’esquerra de la fotografia destaquen uns enormes finestrals industrials.
No són un simple fons arquitectònic. Formen part del paisatge fabril que definia aquell sector de Terrassa: edificis grans, finestres pensades per deixar entrar llum als espais de producció, naus, coberts, magatzems i murs que ocupaven una part considerable de la trama urbana.
La documentació situa precisament el gran complex de Torredemer entre els carrers de Sant Gaietà, Cervantes, Sant Llorenç i el passeig del Vint-i-dos de Juliol. L’empresa havia anat creixent des dels anys trenta fins a convertir aquest sector en un dels seus principals centres de producció.
Per això aquests finestrals donen tanta força a la imatge.
Davant seu hi ha destrucció.
Darrere, encara hi havia feina.
Podem imaginar els torns, les entrades i sortides de treballadors, el soroll de la maquinària, els encarregats, els magatzems i aquell ritme de fàbrica que durant dècades va marcar la vida quotidiana de moltes famílies terrassenques.
La fotografia no ens deixa entrar-hi.
Però els finestrals ens recorden que tot allò continuava existint.
El carrer de Sant Llorenç recuperava espai
Hi ha una altra història dins de la fotografia: la del carrer.
Torredemer havia anat ocupant amb coberts i construccions una part de l’espai del carrer de Sant Llorenç. Segons la documentació recollida per Joaquim Verdaguer, l’Ajuntament havia reclamat durant dècades la recuperació d’aquells terrenys i finalment, el 1966, es van enderrocar els coberts i altres construccions per permetre l’eixamplament del carrer.
Per tant, aquesta no és només una imatge industrial.
És també una fotografia d’urbanisme.
La ciutat estava canviant la relació amb les seves fàbriques. Durant dècades, moltes empreses havien crescut gairebé al mateix ritme que Terrassa, ocupant espais, ampliant naus i condicionant carrers sencers. Però la ciutat també necessitava obrir vies, recuperar espai públic i preparar-se per a un creixement que ja era imparable.
Aquí ho veiem físicament.
Una paret recula perquè el carrer pugui avançar.
«Excavaciones Los Manolos. 3693»
I després hi ha aquell petit rètol.
A la màquina d’enderroc es pot llegir:
Excavaciones Los Manolos
I sota el nom, un telèfon que avui gairebé fa somriure:
3693.
Només quatre xifres.
Aquest detall, aparentment insignificant, és una petita joia de la fotografia.
Ens porta a una Terrassa on un negoci podia anunciar-se amb un nom popular i quatre números de telèfon. No hi havia pàgina web, correu electrònic, xarxes socials ni cap necessitat d’explicar gaire més.
Per a enderrocs, excavacions o moviment de terres, probablement n’hi havia prou que algú digués:
—Truca als Manolos.
El rètol ens parla d’una xarxa d’empreses, industrials, paletes, transportistes i oficis que creixien al voltant de la gran indústria.
Mentre Torredemer produïa, altres empreses construïen, reparaven, transportaven o, com en aquest cas, enderrocaven.
La indústria també generava tota una ciutat al seu voltant.
Una Terrassa que feia i desfeia
El més interessant de la fotografia és que mostra dues forces al mateix temps.
Una ciutat industrial consolidada i una ciutat nova que necessitava espai.
Terrassa havia crescut al voltant de vapors, fàbriques i tallers. Durant dècades, aquests edificis no havien estat simplement llocs de treball: havien determinat el traçat dels carrers, la construcció d’habitatges, els moviments dels treballadors i fins i tot el caràcter dels barris.
Però als anys seixanta la ciutat creixia amb enorme rapidesa.
Nous habitatges, més vehicles, nous serveis i una població cada vegada més gran exigien transformar la trama urbana.
La pala que veiem a la fotografia no està acabant amb Torredemer. Està fent lloc a una altra Terrassa que començava a reclamar el seu espai.
Aquesta ciutat marcada per les fàbriques tenia arrels molt més antigues, com expliquem també en l’article sobre les primeres fàbriques a vapor de Terrassa, quan la mecanització va començar a transformar no només la producció, sinó també els carrers i la forma de la ciutat.
Darrere d’aquelles parets encara quedaven milers d’hores de feina
Sabent que Torredemer continuaria activa fins al 1990, resulta impossible mirar la fotografia com una escena de comiat.
Després d’aquell enderroc encara vindrien anys de producció.
Entrarien i sortirien centenars de treballadors.
Canviarien les màquines.
Arribarien noves crisis tèxtils.
Hi hauria plans de reconversió, acomiadaments, protestes, assemblees i intents de mantenir viva una empresa que havia estat una de les grans indústries terrassenques. Als anys setanta encara ocupava aproximadament 1.200 persones; als vuitanta arribaria la reconversió, i finalment la crisi de la llana de labors precipitaria el desenllaç.
Només el febrer de 1990 s’aturaria definitivament aquella història industrial.
Vint-i-cinc anys després de la fotografia.
Aquesta dada fa que els finestrals de l’esquerra adquireixin encara més significat.
No són les restes d’una fàbrica morta.
Són les finestres d’una fàbrica que encara tenia molt per viure.
El que vindria després
Amb el tancament de Torredemer començaria una transformació molt més profunda de l’espai.
El maig de 1990, Foment de Terrassa adquiria un dels magatzems de l’empresa, que acabaria convertint-se en el Recinte Firal. Als terrenys de la fàbrica central s’aixecaria posteriorment la Biblioteca Central i una part important de l’espai es destinaria a desenvolupament residencial.
És aleshores quan sí podem parlar d’un canvi d’època.
La indústria deixava pas a habitatges, equipaments, carrers i nous usos.
I aquell carrer de Sant Llorenç acabaria formant part d’un paisatge que avui relacionem amb el passeig de les Lletres.
Però tot això encara quedava molt lluny quan es va fer aquesta fotografia.
El 1965, Torredemer encara treballava.
Aquells mateixos anys, altres sectors de Terrassa també mostraven una ciutat en plena transformació, com es pot veure a l’avinguda de l’Abat Marcet als anys seixanta, encara envoltada de solars mentre el creixement urbà començava a ocupar els seus marges.
Una fotografia que necessita els treballadors
Els documents ens permeten reconstruir dates, empreses i transformacions urbanes.
Però aquesta fotografia té una part de la història que difícilment trobarem escrita.
La dels treballadors.
Què hi havia exactament darrere d’aquells finestrals?
Quines seccions de Torredemer ocupaven aquesta part del complex?
Quin ús tenien els coberts que es van enderrocar?
Com era el carrer de Sant Llorenç abans de l’eixamplament?
Els treballadors van continuar entrant per aquella zona després de les obres?
Hi havia canvis de torn que omplien els carrers de persones?
Quins establiments vivien del moviment diari de la fàbrica?
Aquestes preguntes només les poden respondre aquells que hi van treballar o els veïns que van conviure amb Torredemer durant dècades.
Qui recorda aquell Torredemer?
Ens agradaria que aquesta fotografia no quedés només com una imatge d’enderroc.
Potser algun lector va treballar a Torredemer.
Potser hi van treballar els seus pares o avis.
Potser algú recorda els coberts del carrer de Sant Llorenç abans que desapareguessin. O la pols de les obres. O les entrades de la fàbrica. O el soroll que arribava al carrer. O aquell paisatge de grans finestres industrials que durant anys va formar part del dia a dia d’aquesta zona.
També potser algú recorda Excavaciones Los Manolos i aquell telèfon 3693 que avui sembla gairebé impossible.
La història escrita ens diu que Torredemer continuaria activa fins al 1990.
La fotografia ens ensenya una paret caient.
Però la memòria dels treballadors i dels veïns pot explicar tot el que encara continuava viu darrere seu.
I probablement aquesta sigui la lectura més interessant de la imatge:
el 1965 una part de Torredemer desapareixia sota la runa, però la gran fàbrica encara tenia molts anys de vida per davant.
Fonts consultades
Aquest article parteix de la fotografia publicada pel Diari de Terrassa dins l’espai “Ahir i Avui”, en un article de Sergi Estapé titulat «Per a enderrocs, millor trucar al 3693».
Per precisar el context de la fotografia s’ha consultat també la documentació històrica publicada per Joaquim Verdaguer sobre SA Francisco Torredemer i sobre la transformació del carrer de Sant Llorenç en l’actual entorn del passeig de les Lletres. Aquesta documentació situa els coberts ocupats per Torredemer al carrer de Sant Llorenç l’any 1965 i el seu enderroc, juntament amb altres construccions, l’any 1966. També permet seguir la continuïtat de l’empresa fins a la paralització de l’activitat el febrer de 1990.
Fotografia: Arxiu Diari de Terrassa / Nebridi Aróztegui.
