Vides humils a la Transició: la Terrassa que no sortia a les fotos oficials
Hi ha una manera fàcil d’enganyar-se amb la Transició: mirar-la només des de la política gran, els despatxos i les portades. Però Terrassa —i això ho sap qualsevol que hagi trepitjat un barri de debò— va viure molts canvis a peu de carrer: lents, irregulars, a vegades invisibles… i, sobretot, caríssims per a la gent humil.
Per això, quan parlem de Transició a Terrassa, jo no vull començar amb dates solemnes. Vull començar amb una escena petita: roba estesa als balcons, nens jugant a la vorera, carrers encara sense asfaltar i una ciutat que obre finestres… però encara té por d’obrir massa la boca.
Perquè la dictadura va ser com un túnel llarg. I quan el túnel s’acaba, la llum no arriba igual a tothom: a alguns els entra a raig… i a altres els triga anys.
1) Transició a Terrassa: carrers de terra i vida compartida
A molts barris, la vida no era postal: era supervivència amb dignitat. Els carrers de terra aixecaven pols a l’estiu i fang a l’hivern. Les cases eren estretes, el sou també, i el luxe —si arribava— ho feia tard i amb lletres petites.
Però hi havia una cosa que sobrava: comunitat.
A les tardes, el carrer es convertia en sala d’estar:
- veïns asseguts a la porta,
- mares parlant des del balcó,
- criatures inventant jocs amb quatre pedres,
- i aquella olor constant de cuina i sabó que avui ja costa de trobar.
Això no era romanticisme: era estructura social. Quan tot és escàs, el veïnat fa de xarxa.
És aquesta Transició a Terrassa, la del dia a dia, la que costa més de fotografiar… i la que més pesa a la memòria.
2) La pobresa no feia soroll… però ho omplia tot
La Transició també va ser això: una ciutat que creix, que rep immigració, que treballa i que s’esgota. Terrassa industrial volia avançar, però hi havia realitats que anaven a un altre ritme: habitatge, serveis, clavegueram, carrers, equipaments.
I aquí entra una idea clau: la ciutat no era igual per a tothom. Hi havia una Terrassa que ja tenia centre, comerç i façana… i una altra Terrassa que tenia pols, suor i pressa.
La memòria popular acostuma a recordar el que és emotiu. Però la memòria també ha de recordar el que és incòmode: que hi havia famílies que vivien amb el just, i que el “futur” no era un discurs; era una batalla diària.
3) Quan la política no era un debat: era un risc
A la Transició, la política no era només votar. Era poder parlar. Era atrevir-se. Era sortir al carrer, organitzar-se, reclamar… i sentir que encara hi havia línies que no es podien creuar alegrement.
A Terrassa, com a tantes ciutats obreres, la vida pública no va canviar d’un dia per l’altre. Hi havia inèrcies, pors i silencis heretats. I alhora, hi havia una força nova que creixia: el moviment de barri, la consciència col·lectiva, la necessitat de dir “això també és ciutat i també mereix”.
La Transició a Terrassa no s’entén sense aquesta tensió: el que es podia començar a dir… i el que encara costava molt dir.
4) El veïnat com a motor: arreglar el món amb poc
Quan no tens res, aprens a fer-ho tot.
Hi havia un saber pràctic de barri: compartir, arreglar, reciclar, ajudar-se. No com una idea bonica, sinó com una norma. Si una família estava tocada, el barri ho notava. Si algú arribava nou, el barri l’ensumava. I si hi havia un problema, s’intentava resoldre primer amb el que hi havia: mans, converses, portes, solidaritat.
Aquesta és la Terrassa que m’interessa: la que no fa grans discursos, però aguanta el pes de tot.
5) Cultura popular, bars i refugis
En molts llocs, la cultura no era “programació”. Era trobada.
Una ciutat també s’explica pels espais on la gent es veu, discuteix, riu, s’organitza, respira. Terrassa va tenir llocs que van fer de refugi social i cultural —sobretot quan encara hi havia ferides i tensions a flor de pell.
Per això, quan parlem de Transició, no parlem només de política institucional: parlem de vida real. De llocs que feien de frontera entre el silenci i la paraula.
6) El canvi que sembla petit… i era enorme
La modernització no va arribar com una festa. Va arribar com una suma de petites conquestes:
- carrers millorats,
- serveis que s’estenen,
- més llum, més transport, més comerç,
- i, a poc a poc, una altra manera de viure la ciutat.
Però si vols entendre el canvi de debò, mira’l des d’una escena mínima: un nen jugant al mig del carrer sense cotxes, una mare estenent roba, un veí arreglant una cadira, una conversa llarga a la porta.
La Transició a Terrassa, vista així, és molt més que un període històric: és un canvi de pell.
Epíleg — La memòria no és passat: és una responsabilitat
Aquests records no són un “abans” idealitzat. Són una manera d’entendre qui som. Perquè una ciutat que oblida els seus barris humils s’acaba explicant només des del centre… i això és una forma de mentida.
Si vas viure aquella Terrassa, explica-ho als comentaris: quin barri, quin carrer, quina escena et ve al cap. I si tens una foto, encara millor. La memòria no s’ha de quedar dins d’un calaix: s’ha de compartir.
Això també és Transició. Això també és Terrassa.
Gràcies per aquestes paraules.
La solidaritat sense soroll era precisament això: fer costat sense esperar res a canvi, ajudar sense fer-se veure, compartir sense necessitat d’explicar-ho.
Potser no era un Nadal fàcil, però sí profundament humà.
I recordar-ho avui també és una manera de mantenir-ho viu.
Gràcies per llegir i sentir-ho així.