El Vapor Aymerich, Amat i Jover: la gran catedral de la indústria que va néixer en una Rambla sense ciutat
Hi ha fotos que et canvien la mirada.
Una d’elles mostra la Rambla d’Ègara quan encara no era la Rambla que coneixem: un eix per acabar d’inventar, amb terra, espai obert i un futur per urbanitzar. I al mig d’aquell paisatge encara cru, com acabat de posar al món, s’hi alça un edifici modernista industrial que sembla gairebé impossible: el Vapor Aymerich, Amat i Jover, avui seu del mNACTEC.
No és només una imatge bonica. És una prova: Terrassa va construir una part del seu segle XX abans que la ciutat estigués acabada.
Una Rambla projectada… i una ciutat que estirava el fil
A finals del segle XIX, la Rambla ja estava canalitzada en alguns trams. Però la ciutat no avançava només amb mà d’obra i pedres: avançava amb projectes, amb pressions, amb interessos i amb debats de despatx.
Un projecte municipal (aprovat el 28 d’octubre de 1886) proposava prolongar la futura rambla cap al nord en línia recta, des de la zona de la Rasa cap al passeig del 22 de Juliol (a l’alçada de Santa Gaietà). Sobre plànol, tot era net. Sobre terreny, la Rambla tallava propietats en diagonal i tocava interessos grossos.
Hi va haver al·legacions i pressions d’alguns notables propietaris de les terres, que defensaven, entre altres arguments, la situació econòmica del país i la voluntat de destinar aquells terrenys a naus industrials.
I és aquí on la història urbana i la industrial es donen la mà: mentre la Rambla es debatia com a projecte, Terrassa ja tenia clar què volia ser.
Tres industrials, una decisió: prou de rellogar
En aquest moment de ciutat industrial en plena tensió, Josep Aymerich, Pau Amat i Francesc Jover s’associen per fabricar teixits de llana. Com molts altres, havien treballat en altres vapors (rellogats) fins que prenen una decisió que marca època: construir el seu propi complex.
El lloc escollit no és casual: uns terrenys al costat de la riera del Palau, a la zona del pantà de baix. I l’arquitecte, tampoc: Lluís Muncunill, el nom que millor entén com convertir la indústria en arquitectura.
Les obres comencen el 1907. I en poc més d’un any, el novembre de 1908, el Vapor s’inaugura.
Terrassa estava aixecant una fàbrica. Però, de fet, estava aixecant una catedral.
L’arquitectura que treballa: llum, ferro i totxo vist
El complex del Vapor Aymerich, Amat i Jover es compon de dos grans cossos:
- la nau de producció (on avui hi ha les grans exposicions del museu),
- i la sala de màquines i dependències associades.
És un edifici enorme —de l’ordre de 15.000 m² de conjunt— bastit amb totxo vist, amb una coberta que és una lliçó d’intel·ligència constructiva. La llum entra per obertures orientades al nord, i la típica disposició de dents de serra es reinterpreta amb voltes a la catalana: una manera de fer modernisme industrial sense perdre funcionalitat.
A dins, la sala principal —la gran nau— s’aguanta sobre columnes de ferro colat, i la coberta combina repetició i ritme com si fos música: una arquitectura pensada per durar i per treballar.
I com tota catedral industrial, té campanar: la xemeneia, amb base octogonal i fust troncocònic, d’uns 42 metres d’alçada, accessible per l’interior amb una escala. Restaurada el 1993, és un símbol vertical del que va ser aquell món.
El “vapor” de debò: carbó, màquina de vapor… i el canvi a l’electricitat
El nom de “vapor” no era decoratiu: l’energia inicial provenia d’una màquina de vapor, alimentada per carbó. Un carbó que no arribava sol: venia d’Astúries i d’Anglaterra, entrava per via marítima a Barcelona, pujava fins Terrassa en tren i després encara feia l’últim tram en carros fins a la fàbrica.
La logística explica la magnitud del sistema. I també el seu cost.
Per això és rellevant un altre canvi: a partir de 1914, la fàbrica abandona l’ús de la màquina de vapor com a força motriu i implanta l’electricitat. No és només tecnologia: és la indústria adaptant-se a un nou segle.
Dins la gran nau: treball, ritme i una Terrassa sencera
Quan pensem en el Vapor, sovint el pensem com a edifici. Però una fàbrica no és només parets: és gent.
A les seccions hi treballaven homes, dones i també infants, com era habitual en la indústria d’aquell temps. El 1915 hi arriben a treballar fins a 400 persones. Això vol dir famílies, sous, jornades llargues, soroll de màquines i una ciutat que vivia enganxada al tèxtil.
El Vapor era un motor econòmic, però també un motor social: un lloc que ordenava la vida quotidiana de centenars de llars.
Les basses d’aigua: l’enginy invisible que també va desaparèixer
Hi ha una altra imatge espectacular —de 1907–1908— amb operaris treballant en unes estructures de formigó armat: són les basses d’aigua, amb una capacitat d’uns 1.140.000 litres. Un sistema clau per al funcionament de la fàbrica.
Aquestes basses i també el taller que apareix al fons van acabar enderrocats amb els anys. És una idea que m’agrada remarcar: fins i tot els grans complexos tenen parts que s’esborren, i només les fotos ens permeten veure-les.
1920: diverses empreses arrendatàries. 1962: la riuada. 1976: el final
La història industrial no és una línia recta.
El 1912 mor Francesc Jover, i la seva vídua se separa de la societat (encara que no de la propietat del Vapor). Més endavant, el 1920, el recinte acull diverses empreses arrendatàries.
I llavors arriba la ferida grossa: la riuada del 25 de setembre de 1962, que afecta greument el Vapor. Terrassa no només va perdre vides i barris: va perdre també peces industrials i memòria material.
Finalment, amb la crisi del tèxtil dels anys setanta, l’empresa Aymerich i Amat tanca les portes el 1976.
És el final d’una etapa. Però no el final del Vapor.
1983: salvar-lo quan el més fàcil era enderrocar-lo
Després del tancament, apareix el perill habitual: l’especulació i l’enderroc. Però aquí Terrassa fa una cosa que cal recordar: hi ha una campanya popular que n’impulsa la salvaguarda.
La Generalitat de Catalunya compra l’immoble l’any 1983, i posteriorment el destina al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC).
Això no és només patrimoni: és una decisió política i cultural. És dir: “això és nostre”. No com a propietat, sinó com a relat.
El Vapor avui: una fàbrica que continua treballant (amb memòria)
Avui el Vapor Aymerich, Amat i Jover no filtra llana ni mou embarrats, però continua fent una feina essencial: explicar com va ser el món que ens va construir.
Perquè Terrassa, sense la seva indústria, s’entén a mitges.
I perquè la Rambla d’Ègara, vista en aquella foto de fa més de cent anys, ens fa una pregunta incòmoda i preciosa:
Què hem guanyat… i què hem perdut pel camí?
Fonts consultades (per publicar al final)
- Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic. Fitxa 57 (1981)
- COMAS, Rafel. Aymerich, Amat i Jover (1). Butlletí del Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa, núm. 310 (ag. 1996)
- COMAS, Rafel. Aymerich, Amat i Jover (2). Butlletí del Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa, núm. 311 (juny 1996)
- SOLER I CAMPINS, Mercè. Aymerich, Amat i Jover. Història Industrial de Terrassa II. Diari de Terrassa – Lunwerg (Fascicle 5, 25 nov. 2000)
- Informació i imatges atribuïdes a fons/col·leccions: Ragon–AMAT, Arxiu Tobella, i publicacions del mNACTEC (segons les imatges descrites).
