Els venedors del cinema a Terrassa: una memòria dolça entre butaques i descansos

Els venedors del cinema a Terrassa van formar part d’una memòria popular feta de descansos, llaminadures, cacauets i butaques plenes de vida.

Anar al cinema a la Terrassa d’abans no era només entrar a veure una pel·lícula. Era viure tota una cerimònia popular feta de llums que s’apagaven, murmuris de sala, butaques plenes, descansos esperats i, sobretot, d’aquells personatges que completaven l’espectacle sense sortir mai als crèdits: els venedors del cinema.

Avui el record del cinema antic acostuma a quedar lligat a les grans sales, als noms dels locals desapareguts o a les pel·lícules que van marcar una generació. Però hi ha una altra memòria, més petita i alhora més viva, que també forma part d’aquell món: la dels homes que recorrien els passadissos amb una caixa penjada al coll i venien caramels, sugus, xupa-xups, bombons, xocolatines, regalèssia, pegadolça, cacauets i xiclets. Eren figures humils, però imprescindibles en la litúrgia del cine.

Per a molts nens i nenes de Terrassa, el cinema no començava quan s’obria el teló ni quan arrencava el projector. Començava molt abans, en aquella il·lusió de saber que, a mig metratge o durant el descans, apareixeria el venedor. La pel·lícula importava, sí, però també importava el caramel escollit, el cucurutxo de cacauets, el tros de regalèssia o aquell xiclet que et feia sentir, per uns minuts, una petita fortuna a les mans.

Els venedors de sala tenien una presència molt característica. Passaven entre butaques amb una caixa o expositor penjat al coll, fent equilibris entre files i cames, aprofitant la pausa o el moviment de la sala. La seva veu formava part del paisatge sonor del cinema. No eren un element extern a la sessió: eren una part més del ritual popular d’anar al cine.

Aquells productes no eren un luxe. Eren una petita alegria a l’abast, una extensió de la festa que representava sortir de casa, anar al cinema i compartir una estona d’evasió. La seva oferta dibuixava perfectament el gust d’una època: llaminadures senzilles, productes humils, petites temptacions que avui encara desperten records immediats només de pronunciar-ne el nom.

Però la memòria dels venedors del cinema a Terrassa no s’acaba als passadissos de les sales. També hi havia els anomenats “cacauers”, molt recordats per la gent gran. No eren exactament els mateixos venedors ambulants que circulaven per l’interior de la sala, sinó persones situades als vestíbuls o als accessos d’alguns cinemes, on venien cucurutxos de cacauets, ametlles, tramussos, xiclets, caramels i altres productes populars. Eren tan propis del cinema com la taquilla o el cartell de la façana.

Segons la memòria oral recollida per Records de Terrassa, especialment a cinemes com l’Alegria, el terra de la sala podia quedar literalment entapissat de closques de cacauet. La imatge és magnífica perquè ens transporta a una manera molt diferent d’entendre l’espai públic i l’espectacle. Aquelles sales no eren llocs silenciosos i asèptics com avui. Eren espais populars, viscuts, una mica desendreçats, plens de vida i de gestos quotidians.

L’Alegria, de fet, apareix una vegada i una altra en molts records terrassencs com un dels espais on aquesta venda de llaminadures i petits capricis era més viva. També s’hi venien pastes, alguna crema, xocolata o altres dolços que avui gairebé sorprenen associats a un cinema. Però això ens diu molt de l’època: el cinema no era només projecció, era també trobada, pausa, conversa i consum popular.

Hi ha un detall especialment deliciós —i també una mica trapella— que resumeix perfectament l’ambient d’aquelles sales: el dels xiclets enganxats a les butaques. Quan la gent es cansava de mastegar-los, no sempre buscava el lloc més cívic per desfer-se’n. Més d’un xiclet acabava enganxat a la mateixa cadira, amb la conseqüència que, quan t’hi aixecaves amb la sala ja fosca o al final de la sessió, podies endur-te una sorpresa ben poc agradable. Era una petita guerra domèstica de moltes mares, que després havien de fer mans i mànigues per treure les restes del xiclet de la roba.

Aquest tipus de record, aparentment insignificant, és el que dona valor de veritat a la memòria local. Perquè no parla només del que era oficial o solemne, sinó del que era viscut. Del que feia riure, del que molestava, del que s’esperava i del que tothom entenia sense necessitat d’explicacions. Els venedors del cinema formen part d’aquesta Terrassa menuda, quotidiana i afectiva que sovint s’escapa dels grans relats.

També hi havia una part molt teatral en la seva manera d’anunciar-se. Alguns venedors eren coneguts pel seu crit o per una frase típica que repetien abans de començar la sessió o durant el descans. Aquella manera de fer-se sentir, d’entrar en escena, de provocar l’atenció dels més petits i de despertar el desig de comprar alguna cosa, els convertia gairebé en personatges còmics dins de la sala. No sortien a la pantalla, però el públic els coneixia.

De fet, en molts cinemes antics, sobretot els més populars, el venedor tenia tant de personatge com qualsevol secundari de la pel·lícula. La gent sabia qui era, què venia, com cridava i fins i tot com es movia. Formava part de l’experiència. Per això, quan avui es recorden aquelles sales, apareixen també aquests noms sense nom, aquestes figures que no van deixar grans documents, però sí una petjada profundíssima en la memòria sentimental de la ciutat.

Recordar els venedors del cinema a Terrassa és recordar també una manera d’entendre l’oci. El cinema era més col·lectiu, més sorollós, més espontani. La frontera entre la pantalla i la vida quotidiana no era tan rígida. Hi havia una relació més directa entre la sala i el públic, entre el ritual i el carrer. Tot semblava més proper, més de barri, més d’una ciutat que encara es podia tocar amb les mans.

Avui, quan entrem en un multicines, comprem crispetes en un mostrador il·luminat i ens asseiem en una butaca numerada, costa imaginar aquell altre món. Costa imaginar el venedor travessant la foscor amb la caixa al coll, el soroll de les monedes, el cucurutxo de cacauets passant de mà en mà, el nen mirant el producte abans que la pantalla o la mare renegant del xiclet enganxat als pantalons. Però tot això va existir. I, per a molts terrassencs, continua viu en la memòria amb una força sorprenent.

Potser, al capdavall, això és el que fa grans aquests records. No només ens parlen del cinema, sinó de la ciutat mateixa. D’una Terrassa més popular, més modesta, més propera i més compartida. D’una època en què sortir al cine era, també, trobar-se amb els seus petits personatges: el taquiller, l’acomodador, el venedor i aquell univers menut de gestos que feia que cada sessió tingués alguna cosa d’esdeveniment.

Els venedors del cinema a Terrassa ja no hi són. Però, com passa amb tantes coses que semblaven secundàries, la seva absència ajuda a entendre fins a quin punt havien estat importants. Perquè també ells, amb la seva caixa penjada al coll i el seu reguitzell de llaminadures, van formar part d’una manera de viure la ciutat que avui ja només podem reconstruir a través del record.