Veus de la rereguarda: històries de refugiats a la Terrassa en guerra (1936–1939)
👥 Veus de la rereguarda: històries de refugiats a la Terrassa en guerra (1936–1939)
Per: Xavier Cadalso
Quan els primers contingents de refugiats van arribar a Terrassa, la ciutat va canviar per sempre. Entre el setembre de 1936 i finals de 1938, més de 3.000 persones —procedents sobretot d’Aragó, el País Basc i d’altres zones castigades pel front— es van instal·lar a la ciutat. Allotjats en cases particulars, edificis confiscats i antics palaus, van conviure amb una població que també patia escassetat i por. Darrere de cada rostre hi havia una història marcada pel dolor, però també per la resistència i la voluntat de seguir endavant.
🧳 Luciano Larque: el pare sense fills
Procedent de Zuera (Saragossa), Luciano Larque havia patit una de les tragèdies més extremes: la pèrdua dels seus dos fills, afusellats pels feixistes durant les primeres setmanes del conflicte. Quan va arribar a Terrassa, fou allotjat a la residència d’Alfons Sala, juntament amb altres famílies. Era conegut entre els refugiats pel seu silenci i per les llargues hores assegut al pati, amb la mirada perduda. La seva presència era un record viu de la brutalitat que havien deixat enrere.
🧵 Crisel Losada: la nena basca que mai va oblidar Terrassa
Nascuda el 1925, Crisel Losada va arribar amb la seva família procedent de Portbou al setembre del 1937. Va viure en diferents llocs fins a establir-se al carrer de Sant Joan. A l’escola del carrer Topete, va aprendre el català i va guanyar com a premi un conte titulat La nina de pasta. Sempre recordava els “aprovechateguis”, aquells que treien profit de la misèria aliena, i el recel constant que patien com a refugiats. Malgrat això, sempre parlava de Terrassa amb afecte i agraïment. Va marxar el 21 de gener del 1939, amb un record que mai va esborrar: la bata d’escola penjada a l’aula.
🛠️ Francesc Mas: barber, jutge de pau i pare de cinc fills
Procedent d’Eivissa, Francesc Mas va arribar amb la seva dona, la cunyada i cinc fills de diverses edats. Barber i antic jutge de pau, es va instal·lar també a la residència d’Alfons Sala. Tallar cabells li permetia, de tant en tant, intercanviar serveis per menjar o roba. Era conegut pel seu sentit de la justícia i per intervenir en petites disputes entre famílies allotjades juntes, buscant sempre evitar mals majors.
📜 Maria Luisa Ibarra: la mestra que va continuar ensenyant
Originària de l’Aragó, Maria Luisa Ibarra havia estat mestra d’una petita escola rural. Quan va arribar a Terrassa el 1937, es va oferir voluntària per donar classes a infants refugiats que no podien accedir a l’escola. Ho feia a la cuina d’una casa del carrer de Topete, utilitzant pissarres petites i llibres recollits entre veïns. Molts d’aquells nens, anys després, recordarien que Maria Luisa va ser l’únic fil que els va mantenir lligats a una rutina normal.
🧵 Noves històries documentades
- Ramon Vilaseca i la seva mare, Antònia
Procedents de Belchite, van arribar a Terrassa a finals de 1937 després de perdre casa i terres en un bombardeig. Allotjats provisionalment a Can Guix, Ramon —de només 16 anys— va començar a treballar en una fàbrica tèxtil del carrer del Nord per ajudar a la seva mare, vídua. El seu sou setmanal s’invertia gairebé íntegrament en comprar pa al mercat negre per assegurar un àpat decent. - Montserrat Pons, la infermera improvisada
Natural de Zuera, havia vingut amb el seu germà petit, malalt de tuberculosi. Instal·lada a una casa requisada del carrer de Sant Antoni, va començar a ajudar a la cuina popular del convent de les Concepcionistes i, amb el temps, va aprendre tècniques bàsiques de cures. Quan l’epidèmia de grip va colpejar la ciutat el 1938, Montserrat va atendre malalts dia i nit, amb una dedicació que la convertí en figura estimada entre refugiats i veïns. - La família Altuna: mariners lluny del mar
De Bermeo (País Basc), van arribar el 1937 després que el seu port fos bombardejat. El pare, pescador, i el fill gran, aprenent de mecànic naval, es van trobar treballant en un taller metal·lúrgic de Terrassa reparant màquines de filatura. La mare, acostumada a cuinar peix fresc, aprengué a fer guisats amb mongetes seques i patates per alimentar tota la família. - Dolors Riba i els infants de la plaça Vella
Terrassenca de naixement, Dolors era modista i vídua d’un obrer mort al front. Va acollir a casa seva dues nenes orfes procedents de Figueres, que havien perdut la família en un bombardeig. Les va criar com a pròpies, cosint roba per elles amb retalls sobrants de les fàbriques. Aquelles nenes, ja dones, van tornar a Terrassa molts anys després per visitar la tomba de la Dolors. - Els germans Echevarría
Tres germans adolescents bascos, separats dels seus pares en la retirada de Bilbao, van arribar sols a Terrassa en un dels últims contingents del 1938. Van viure primer a la casa Matalonga del carrer Topete, després en un petit pis compartit amb altres joves refugiats. Treballaven en feines eventuals carregant sacs de carbó i recollint llenya als afores, dormint en matalassos compartits i menjant una vegada al dia.
🪵 L’hivern del 1938: la batalla per la llenya
Aquell hivern va ser especialment dur. Les temperatures baixes i la manca de llenya van portar molts refugiats a endinsar-se als boscos propers per talar arbres sense permís, provocant tensions amb la pagesia. Les disputes eren freqüents i, de vegades, violentes. Els testimonis recorden com la llenya es convertia en un bé més preuat que el menjar.
🍲 La cuina popular: un plat calent per sobreviure
Instal·lada inicialment al convent de les Concepcionistes i posteriorment al convent de les Josefines, la cuina popular donava menjar a desenes de famílies cada dia. Les cues començaven abans de l’alba i eren punt de trobada per intercanviar notícies i rumors. Allà es compartien receptes improvisades i petites estratègies per allargar les racions, però també es produïen discussions pel menjar escàs.
📍 La comunitat basca: un nucli organitzat
Amb més de 500 persones, la comunitat basca era la més nombrosa de Terrassa. Tenien el seu propi delegat i mantenien una xarxa d’ajuda interna. Malgrat això, van ser objecte de crítiques per part d’alguns veïns, que els acusaven d’acaparar recursos. La premsa local del moment recull queixes per la seva presència a les cues de queviures abans que els obrers locals sortissin de treballar.
📊 Infografia proposada:
Títol: Refugiats a Terrassa (1936–1939): la rereguarda en xifres
- Total de refugiats: més de 3.000
- Procedències principals: Aragó, País Basc, altres zones de Catalunya
- Any d’arribada més massiu: octubre de 1937 (més de 1.000 persones en un sol contingent)
- Principals llocs d’acollida: Residència Alfons Sala, Can Guix, cases particulars, edificis confiscats
- Cuines populars: Convent de les Concepcionistes i Convent de les Josefines
- Comunitat més nombrosa: bascos (500+)
- Situació hivern 1938: escassetat extrema de llenya, tensions amb pagesos
