Quan Terrassa va mirar Ègara des de les teulades
El Pontifical del 30 d’abril de 1950 i una fotografia avui impensable
El XV centenari Egara va deixar a Terrassa una de les imatges més sorprenents de la seva memòria fotogràfica: desenes de persones assegudes damunt la teulada de l’església de Sant Pere, al costat del campanar, seguint el Pontifical del 30 d’abril de 1950. vista avui, gairebé sembla impossible. No és la imatge d’un altar solemne, ni d’un bisbe oficiant, ni d’una tribuna plena d’autoritats. És una escena molt més poderosa: desenes de persones assegudes damunt la teulada de l’església de Sant Pere, al costat del campanar, seguint el Pontifical del XV centenari de la fundació de la Seu Episcopal d’Ègara.
Homes, dones i criatures hi apareixen arrenglerats sobre les teules, alguns asseguts, altres drets, tots buscant el millor punt de visió. No hi ha tanques de seguretat, ni controls d’accés, ni distàncies marcades, ni cap rastre del món regulat que avui coneixem. Només hi ha una ciutat sencera intentant veure què passa.
La imatge impressiona perquè ens parla d’un temps en què els grans actes públics no es miraven des d’una pantalla. Calia ser-hi. I si no es veia des del carrer, es buscava un balcó, una finestra, un mur o, com en aquest cas, una teulada.
Aquell dia, Terrassa no només va assistir a una cerimònia. Terrassa va ocupar l’escenari.
Un acte religiós, però també una demostració de ciutat
El Pontifical del 30 d’abril de 1950 formava part de les grans celebracions del XV centenari de la fundació del Bisbat d’Ègara. La commemoració recordava aquell llunyà any 450, quan Ègara esdevingué seu episcopal, amb Ireneu com a primer bisbe, en una diòcesi separada del bisbat de Barcelona.
Però el que es va viure aquell cap de setmana no era només una evocació històrica. Era també una gran afirmació pública de Terrassa. La ciutat volia presentar el seu passat episcopal com una peça fonamental de la seva identitat. El recinte de les esglésies de Sant Pere no era un decorat: era el cor antic d’aquella memòria.
Les festes s’havien obert el dia anterior, el 29 d’abril de 1950, amb un acte solemne a l’Ajuntament. Hi assistiren el ministre d’Educació, José Ibáñez Martín, i l’alcalde Alfons Vallhonrat. El poeta Llorenç Riber llegí el pregó de les festes commemoratives. Aquell mateix dia, segons recull Joaquim Verdaguer, hi hagué focs artificials, cercavila d’heralds, tabalers i trompeters, i la lectura del pregó oficial pels carrers.
Tot anunciava que l’endemà no seria un diumenge qualsevol.
El matí del Pontifical
El diumenge 30 d’abril, a les deu del matí, el recinte de les esglésies de Sant Pere es convertí en un gran espai cerimonial. El Pontifical fou oficiat pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, ajudat, entre d’altres, pel bisbe de Sogorb i exregent del Sant Esperit de Terrassa, Ramon Sanahuja.
L’altar s’havia col·locat sobre el mosaic de l’antiga catedral d’Ègara. Aquest detall és importantíssim: la cerimònia no es feia en qualsevol lloc del recinte, sinó sobre un espai carregat de simbolisme històric. La litúrgia moderna es posava literalment damunt la memòria antiga.
Al voltant, els jardins s’ompliren de gent. Les autoritats ocupaven els llocs reservats. Els clergues avançaven amb els ornaments litúrgics. L’encens pujava entre els arbres. Les campanes marcaven la solemnitat del moment. I, per damunt de tot, la ciutat mirava.
La fotografia del públic damunt la teulada ens diu una cosa que cap programa oficial pot transmetre amb la mateixa força: l’acte va desbordar l’espai previst.
La teulada convertida en tribuna
La imatge de la teulada és la gran escena popular d’aquell dia. No hi ha cap luxe. No hi ha cadires. No hi ha protocol. Hi ha gent asseguda com pot, amb els peus recolzats sobre les teules, alguns nens a primera fila i adults que semblen vigilar tant l’acte com l’equilibri.
Aquesta fotografia té una lectura extraordinària perquè mostra una forma desapareguda de viure la ciutat. Avui una coberta és un lloc prohibit, perillós, regulat. El 1950, en un dia excepcional, podia convertir-se en una graderia.
El més interessant no és només el risc. És el gest col·lectiu. Aquelles persones no volien que els expliquessin l’acte: volien veure’l. Volien ser testimonis. Volien poder dir que hi havien estat. La teulada no era només un punt alt; era una manera d’entrar dins la història.
El campanar, les campanes i els espectadors formen una composició gairebé teatral. A baix, el Pontifical. A dalt, el poble. Entre tots dos, les pedres de Sant Pere, que feien de pont entre el passat d’Ègara i la Terrassa de postguerra.
La tribuna oficial: solemnitat, jerarquia i aparença
Una altra fotografia ens porta a la tribuna de les autoritats. El contrast amb la teulada és enorme.
A la tribuna hi veiem dones i homes elegantment vestits, capells, mantellines, abrics, vestits foscos, rosaris, ulleres, cares serioses i una disposició ordenada. És la imatge d’una societat jerarquitzada, amb llocs assignats i presències visibles. Allà no hi ha improvisació. Cada persona ocupa un espai que respon a una categoria social, religiosa o institucional.
Aquesta foto ens parla molt del 1950. La postguerra encara marcava l’ambient. Els actes públics tenien una forta càrrega religiosa, oficial i simbòlica. La presència del clergat, de les autoritats civils i dels convidats destacats reforçava la idea d’una celebració solemne, controlada i representativa.
Però la fotografia de la teulada ens obliga a mirar més enllà d’aquesta solemnitat. Perquè l’acte no fou només de les autoritats. També fou de la gent que no tenia cadira reservada i que, malgrat això, va trobar la manera de veure’l.
L’encens, els clergues i el gest de reverència
Una altra de les imatges mostra el moment litúrgic amb els clergues, l’encens i un home inclinat en actitud de respecte. És una fotografia d’atmosfera. No cal sentir res per imaginar el silenci, les paraules del ritual, el fum de l’encens, el pes del cerimonial.
Aquí el fotògraf no ens dona una panoràmica, sinó un fragment íntim del Pontifical. Veiem el gest. Veiem la inclinació. Veiem la litúrgia en moviment.
Aquest tipus d’imatge ajuda a entendre que aquell acte tenia una forta dimensió religiosa. Per als creients, no era només una commemoració històrica; era una cerimònia sagrada. Per a la ciutat, era també una forma de reconnectar amb un passat que es volia presentar com a fundacional.
Les fotografies del Fons Carles Duran tenen aquest valor: no es queden només amb la postal. Capten el rostre oficial, però també el gest humà.
Una ciutat sencera dins un recinte antic
Aquell dia, el recinte de Sant Pere devia tenir una densitat difícil d’imaginar. Jardins plens, accessos atapeïts, autoritats a la tribuna, clergues a l’altar, públic enfilat als punts més insospitats i curiosos buscant qualsevol angle.
La ciutat antiga d’Ègara es convertia en escenari de masses.
Aquesta idea és important: la Terrassa de 1950 era ja una ciutat industrial i moderna, però aquell dia es va reunir al voltant del seu nucli més antic. La ciutat de fàbriques, carrers, barris obrers i creixement urbà mirava cap a les pedres de Sant Pere per reconèixer-hi un origen.
La commemoració del XV centenari servia per construir relat: Terrassa no era només una ciutat industrial. Era també hereva d’Ègara, d’una seu episcopal antiga, d’una memòria religiosa i cultural que anava molt més enrere que les xemeneies.
El que avui ens sobta
El que avui ens sobta de la fotografia de la teulada no és només que hi hagués gent asseguda allà. Ens sobta la naturalitat. Ningú sembla alarmat. Ningú sembla fora de lloc. La gent hi és com si aquell espai, en aquell moment, tingués sentit.
Aquesta naturalitat ens parla d’una altra relació amb el risc i amb l’espai públic. A mitjan segle XX, moltes coses que avui consideraríem imprudents formaven part de la vida quotidiana. Els nens jugaven al carrer amb menys vigilància, els balcons i les finestres eren miradors habituals, els actes públics es vivien amb més proximitat física i les multituds s’organitzaven sovint de manera espontània.
No es tracta d’idealitzar aquell temps. La imatge també pot fer vertigen. Però sí que cal entendre-la. Aquelles persones no pujaven a la teulada per fer una temeritat. Hi pujaven perquè volien veure. I perquè, en aquella ciutat, veure un gran acte era també formar-ne part.
Una fotografia que explica la vida social de 1950
Aquesta escena ens permet llegir moltes coses sobre la vida social de la Terrassa de 1950.
Ens parla d’una ciutat on els grans actes encara tenien una capacitat enorme de convocatòria. Ens parla d’una societat on la religió ocupava un lloc central en la vida pública. Ens parla d’un temps en què les autoritats civils i religioses compartien escenari amb naturalitat. Ens parla d’una població acostumada a viure els esdeveniments al carrer, amb una presència física intensa.
Però també ens parla d’una cosa més senzilla i més humana: la curiositat.
La gent volia mirar. Volia saber qui hi havia, què passava, com era l’altar, on seien les autoritats, com anaven vestits els bisbes, quina gent havia vingut, quina música sonava, quin aspecte tenia aquell acte tan anunciat.
Aquesta curiositat popular és la que salva la fotografia de ser només un document religiós. La converteix en una fotografia de ciutat.
Després del Pontifical
Un cop acabat l’acte religiós, les autoritats es dirigiren cap a la plaça Vella, on es va inaugurar el monument al comte d’Ègara, Alfons Sala. A la tarda, com a cloenda de la diada, es celebrà una sessió acadèmica a càrrec del director de l’Arxiu Històric de Barcelona, Agustí Duran i Sanpere, que parlà sobre Ègara i Barcino. La jornada es tancà amb un concert de la Capella de Música de Sant Pere, interpretant diverses peces sacres.
És a dir, el dia combinava religió, història, política local, cultura acadèmica i música. No era una festa d’un sol moment, sinó una jornada pensada per donar gruix simbòlic a la ciutat.
La fotografia de la teulada, però, és la que probablement ens queda més gravada. Perquè posa rostre popular a una celebració carregada de protocol.
Més enllà d’un acte: la Terrassa que volia recordar
Les celebracions del XV centenari no es van limitar a aquell cap de setmana. Al llarg de l’any i mig següent es desenvoluparen conferències, concerts, certàmens literaris, exposicions, vetlles nocturnes, actes religiosos i activitats culturals.
Hi hagué també una exposició d’art sacre modern, representacions teatrals, l’arribada a Terrassa de les relíquies de Sant Antoni Maria Claret, la benedicció del nou temple de la Sagrada Família, la inauguració d’obres d’ampliació de la Biblioteca Soler i Palet i altres commemoracions religioses i culturals.
Tot plegat mostra fins a quin punt aquella efemèride fou utilitzada per reforçar una idea de ciutat: Terrassa com a continuadora d’una història antiga, vinculada a Ègara i al recinte de Sant Pere.
Però, com passa sovint, els actes oficials acaben resumits en programes, discursos i noms d’autoritats. Les fotografies, en canvi, conserven allò que fa respirar la història.
La força del Fons Carles Duran
El registre d’aquestes imatges és fonamental. La fotografia de Carles Duran no només documenta qui hi era. Documenta com s’hi era.
Això canvia completament la lectura. No és el mateix saber que hi hagué una multitud que veure-la omplint els jardins. No és el mateix llegir que l’acte fou solemne que veure els rostres de la tribuna. No és el mateix imaginar que hi havia expectació que trobar-se amb una filera de persones assegudes sobre una teulada.
La fotografia dona cos a la història. I en aquest cas, també dona vertigen.
Conclusió: el dia que el poble també va ocupar la imatge
El Pontifical del 30 d’abril de 1950 fou un acte religiós, institucional i històric. Però les fotografies ens permeten llegir-lo d’una altra manera: com una escena de vida urbana.
A baix hi havia l’altar, els bisbes, les autoritats i el protocol. A la tribuna hi havia la representació oficial de la ciutat. Als jardins, la multitud. I a la teulada, la imatge més inesperada: el poble convertint les teules en mirador.
Aquesta és la història que fa especial la fotografia.
No perquè avui ens sembli pintoresca, sinó perquè ens mostra una manera de viure els grans esdeveniments que ja ha desaparegut. Una ciutat més física, més espontània, més exposada, més present. Una ciutat que, quan volia veure una cosa important, no esperava que li arribés per una pantalla.
Hi anava.
I si no hi havia lloc a baix, pujava a dalt.
Aquell dia, Terrassa va mirar Ègara des de les teulades.
